Toc d’Esperó: Ara és hora Pere meu!
A imatge i semblança de la “Comisión Nacional contra la Violencia”, la FFIB posarà en funcionament una Comissió pròpia formada per tots els estaments implicats.
Mai és massa tard per a la creació d’organismes que vigilin i procurin que no hi hagi excessos antiesportius, racisme, xenofòbia o intolerància. Es mal, és que no es va intervenir quan era el moment oportú i ara les mesures es prenen a posteriori, quan els mals comportaments en les graderies son costum i els incidents i agressions son un degoteig.
Evidentment que per la gran quantitat de partits i espectadors, és pràcticament impossible que no hi hagi cap incident provocat per qualque cap buit. Obtenir un remei absolut no és senzill, però si que és factible posar a retxa la competitivitat extrema que crea hostilitat, agressivitat i
bel·licisme entre els poc assenyats.
Si no et vas dedicar prou a fons a la prevenció de la violència verbal i física tan en els esdeveniments esportius professionals com en els d’edat escolar, ara has de córrer i tot son preses.
A Mallorca, Eivissa i Formentera mai van incorporar mesures extraordinàries en la normativa, només recomanacions de bona conducta o aplicant incentius com la tarja blanca i les campanyes de conscienciació tenen una influència insuficient en els gamberros.
Si que va ser efectiu el Codi Ètic que des de l’any 2003 fins el 2018, es va fer servir en les categories benjamí i aleví a Menorca. Aquest reglament conjunt de deures i obligacions que servien per educar, va ser utilitzat com a eficaç eina dissuasiva allà on més mal fa als que volen guanyar sigui com sigui: El reglament no només puntuava la victòria o l’empat, sinó també el respecte als arbitres, el comportament educat dels futbolistes, pares i entrenadors i obligava a la participació d’almenys un 80% de l’equip en el partit.
De tot d’una va passar a ser part de l’ADN menorquí. Durant diverses temporades clubs, entrenadors, pares, àrbitres, aficionats i des de les edats mes tendres, milers de joves van entendre amb absoluta normalitat, que tots els que s’han esforçat en l’entrenament tenen dret a jugar, que els espectadors, no poden recriminar ni arbitres, ni entrenadors, ni a l’equip adversari i van desaparèixer les conductes incíviques de públics abans tumultuosos i cridaners.
A demés amb la intel·ligència ètica s’aconseguí evitar les grans diferències entre els equips de primer i segon any separant les competicions, percebre que açò de golejar sense pietat és molt lleig i no es guanyar amb noblesa o que algun entrenador deixés de convocar fiets per ser més
competitiu…
I va ser una pena que es deixés d’aplicar, perquè a demés de fomentar la moral esportiva, es va mostrar efectiu amb un creixement del nombre d’equips inscrits, afavorint tan als joves que no tenien habilitats innates i jugaven per fer esport, com els que destacaven, essent nombrosos els que han jugat en Tercera o a l’actual Primera Federació.
Els infants i al·lots s’adapten a les Regles i Normes en poques jornades, però un adult turbulent, que té en la graderia una conducta contrària a l’esperit esportiu, és com l’arbre que ha crescut tort, com més esperis a endreçar-lo, més difícil serà corregir-lo.
