Toc d'esperó
Compartir

Cada entrenador té un llibre d’estil propi que s’ha de respectar. Aquets dies hem pogut veure als mitjans un vídeo de dos temps morts, on es contraposen les diferències de comportament, entre Šarūnas Jasikevičius i l’actual entrenador del Barça Roger Grimau.

Temps mort Sergi Grimau-Barça
El lituà hi apareix “fotent canya”, histriònic, cridant els jugadors, deixant-los en evidència, de la mateixa escola de Pèsic i Obradovic, l’entrenador més guanyador i alhora el més cridaner de la història. Per contra Grimau té un enfocament més tranquil, didàctic, transmet una imatge de serenitat. Per tant, la qüestió seria: Aquesta diferència d’estils (com en el futbol, quan es va passar de Van Gaal a Rijkaard) pot influir significativament en la dinàmica i el rendiment de l’equip?

En aquest aspecte han estat molt interessants les declaracions del mallorquí Àlex Abrines: “Si tens un paio que t’està cridant de dilluns a dissabte, al final et canses i deixes de fer les coses. Hi ha d’haver una mica de tot. Inclús Grimau ens ha fotut bronques quan l’equip no funciona… són maneres d’entrenar i ens hem d’adaptar”.

De sempre hi ha hagut entrenadors vistosos, coneguts popularment com “Radio-míster”, perquè rallen amb excés, radien els partits, estan en tot moment molt a sobre dels jugadors, condemnant els seus errors, enviant-los a la banqueta al primer fall, si fan qualsevol acció que “atempti” contra la seva autoritat o no segueixen alguna de les seves indicacions.

I tota la vida també n’hi ha hagut de tirant a quiets, “estàtues”, més orientadors tàctics, que deixen fer, és un mètode menys intervencionista que cerca la resposta dels jugadors alliberant-los de la pressió des de la banda. Per exemple, Laprovíttola i João Félix poden lluir el seu talent més amb Grimau i Xavi, que no amb Jasikevičius i Simeone.

Ara bé, els amos de l’esport professional, la gran majoria, son entrenadors intervencionistes, els que tot, absolutament tot, passa per ells.

Per descomptat que la victòria és el primer i l’oratge dels resultats ha de bufar al seu favor. A qui importa l’estil dominant i el permanent mal humor de l’entrenador si s’aconsegueixen títols? Mentre es guanya no hi ha queixes dels mètodes autoritaris, el que queda no són els crits clavats des de la banqueta, sinó els triomfs.

Per cert, som un aficionat habitual als partits de l’Hestia Menorca i comprenc que amb el potencial dels Clubs que hi ha a la categoria, guanyar partits no és gens fàcil. Emperò he de confessar que em costa adaptar-me a les novadores maneres de fer, que en els darrers temps s’han incorporat al joc.

Prefereixo la clàssica màxima de la regularitat i la continuïtat que diu: “Allò que funciona no es toca”, és a dir, com més pots repetir l’equip que millor juga i tenir-lo en el parquet molt de temps, més rendiment individual i col·lectiu.

Entenc les substitucions de manera racional, però els canvis son constants, alguns jugadors entren i surten i no estan ni dos minuts en pista. Hi deu haver raons de pes, ara bé, que es canvií un jugador precisament quan ha fet dues cistelles seguides en pocs segons, son coses avantguardistes que no s’entenen… .

Ferran Andreu. Entrenador

 

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *