Un empresari sevillà que en una recepció va abraçar i simular una besada a la boca, a la diputada andalusa Teresa Rodríguez, va ser condemnat a pagar 13.800€ de multa i una indemnització de 2.500, per un delicte d’abús sexual, que com diu el veredicte “va ser realitzat sense el consentiment de la senyora Rodríguez, que es va veure involucrada en un comportament sexual no desitjat”.
A partir del dictamen queda clar, que qualsevol contacte clarament sexual que hagis patit sense el teu consentiment, sense la teva voluntat, és un abús, que en l’ordenament jurídic és delicte i és denunciable.
La lectura sencera de la sentència és didàctica i molt recomanable a persones amb comportaments masclistes com Luís Rubiales, que no consideren malament fotre mà, abraçar fortament, aixecar i besar a una futbolista, perquè a ell li dona la realíssima gana.
Un altre mostra: Una investigació del sindicat de músics dels USA conclou que Plácido Domingo va assetjar sexualment 20 dones i va abusar del seu poder amb un modus operandi que anava des del “flirteig fins a proposicions sexuals, dins i fora de l’àmbit de treball”. El tenor acceptà tota la responsabilitat i demanà perdó pel dolor que va causar.
D’exemples d’abusos deshonestos i delictes contra la llibertat sexual de les dones comesos sense violència, n’hi ha a caramulls. Als USA trobem el cas de desenes d’actrius juntes en el moviment Me Too, que van fer públiques tota casta d’acusacions contra el productor cinematogràfic Harvey Weinstein per assetjament, grapejos, abús sexual i violació, pels quals va ser condemnat a presó. Per la seva magnitud va tenir ressò i repercussió mundial.
Son incomptables les dones que de manera considerada com a normal, han hagut de suportar en algun moment de la seva vida, ser magrejades, manyuclades grosserament, molestades amb petons, tocaments no desitjats, comentaris insinuants o missatges sexuals explícits. Son poques les que disposen de temps, doblers o l’ardidesa de denunciar-ho, per açò generalment els excessos i extralimitacions es queden en la impunitat.
En el context esportiu de més actualitat, toca posar el focus en l’ordinari personatge principal de tota l’acció del curtmetratge de l’entrega de medalles i la Copa a les campiones del Mundial Femení. La final va aconseguir una gran audiència televisiva, que en el minut d’or arribà als 8,9 milions de persones, la retransmissió de futbol femení amb més espectadors a la història d’Espanya. A demés el partit emocionant, dels que fan afició, el joc d’un magnífic nivell i el triomf més desitjat.
Tot anava bé, era el dia somiat, elles havien de ser les úniques protagonistes, estaven de celebració amb emotivitat i alegria desfermada però amb cortesia i educació.
Ara tens que quan tot eren distincions pel seu èxit i talent, quan tota l’atenció havia d’estar centrada en les dones que han escrit el seu nom amb lletres d’or als llibres de la història del futbol, apareix el bast president de la RFEF celebrant la victòria a la llotja agafant-se els genitals, abraçant i alçant les jugadores de manera excessivament càlida i afectuosa i al capdamunt del podi besant Jennifer Hermoso sense el seu consentiment.
Per si no en tenies prou amb aquest episodi negre del masclisme latent en el futbol, que pensàvem en procés d’erradicació, en les seves primera declaracions amb llenguatge xavacà, minimitza les seves accions i demana disculpes perquè no li toca altre remei. Difícil concentrar tanta mediocritat i tan mal gust, en tant poc temps.
En conseqüència els clubs han de fer l’esforç de posar a gent competent al capdavant del futbol. Potser seria el moment de donar per primera vegada l’oportunitat a una dona.