Toc d'esperó
Compartir

Ja fa uns dies vam anar a veure el partit Hestia Menorca-CB L’Horta Godella i realment va ser un gust. Quan començàvem a superar l’odiosa COVID i els espectadors/es van retornar al seu lloc, Sergio Llull deia: “Prefereixo jugar a fora en un pavelló que fica pressió, que escoltar la pilota botar”.

Un dels encants dels pavellons esportius son els rituals per empènyer l’equip, de manera que jugar a casa signifiqui començar el partit amb un cert avantatja. Els jugadors estan bregats, aclimatats, fins i tot -com Sergio- molts prefereixen i els plau jugar sota tensió.

Però hi ha una diferència entre els aficionats fidels que son sempre presents a Bintaufa i els que només hi assistim de tant en tant. Els primers estan acostumats a l’acompanyament al llarg de tot el partit d’una banda sonora ambiental, formada en la part instrumental de tambors, complementada per l’excel·lent megafonia del pavelló i en la part vocal per el conjunt de sorolls, crits i gatzara que fa la multitud de persones allà dins reunides. Tot aquest enrenou dona com a resultat una sensació de bullícia i agitació continua que entreté i diverteix, mentre que als no assidus ens pot resultar un poc en demesia. 

Evidentment que hi ha moments que ens podem emocionar amb el joc i apujar el volum per desconcentrar i posar-ho difícil al rival, ara bé, és imprescindible fer-ho anar tot contínuament amb renou? Fa falta el rebato de bombos quan els que tenen la pilota son els nostres propis jugadors? I quan hi ha un temps mort -per tant el joc està aturat- i els veïns/es que tens als seients del costat poden aprofitar per comentar les incidències del joc, és necessari mantenir el nivell del so pels altaveus tan elevat? 

El que m’agradaria suggerir és que es pot aconseguir un ambient festiu i donar suport a l’equip sense aquets nivells de soroll, doncs potser millorar el so vol dir fer pauses i abaixar un poquet el volum…

En el descans en una rotllana de “gent de basquet” vaig nodrir-me amb comentaris ben interessants: Destacar Alderete, un vertader tot terreny, fa de tot, és bon rebotador, encistella, sembla que té les mans imantades i el baló va cap a ell. Agrada també Tamayo, tot i que al haver-hi Jackson en la seva posició, és probable que jugui menys minuts.

Un dels tertulians no entén els problemes per posar el baló en joc, creu que han d’entrenar-ho millor, ni com el nostre entrenador surt a tècnica per partit, “els àrbitres ja el coneixen”. Un altre destaca que en la primera part, tots els jugadors havien anotat, una bona notícia, quan un bon marcatge a l’home havia fet disminuir l’aportació de Jackson.

Un ex jugador de s’Alcazar s’afegeix al col·loqui, ens recorda que tot i que Yomi i Tomaic acompleixen i lluiten sota la canastra, hi ha diferència entre ser pivot, a tenir-ne el rol sense ser-ho, i que ambdós es carreguen de personals…”Amb Slava, ( 210 cm, 219 d’ envergadura i 112 kg), guanyaríem aquest partit de 20, tenim un dèficit de joc interior, en els espais molt propers al cèrcol… Tot i la incògnita del rendiment de Popic -encara lesionat- probablement ens recordarem de l’ucraïnès…

En la segona part i a partir d’una bona defensa, es va veure la versió que més agrada als espectadors, l’ofensiva, amb la determinant qualitat de Jackson amb fintes, la manera de moure’s, les entrades a canastra i dins de la seva tècnica superior l’aspecte més important, el tir, sumant 23 punts. 

Més enllà de l’aspecte esportiu son d’agrair les declaracions prèvies al partit, fetes en un magnífic català de l’entrenador madrileny Javi Zamora. Un esforç de coneixement i aprenentatge que indica la voluntat d’integració a l’Illa.

L’equip ha retornat la il·lusió a l’afició, que hauria de respondre amb una magnífica presència a les graderies. Els no habituals també haurem de tornar-hi!.

Ferran Andreu. Entrenador

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *