El futbol és un espectacle mercantilitzat, és suficient veure les xifres que hi ha al darrere del Mundial. Segons la premsa especialitzada la FIFA tancarà el cicle Russia-Qatar 2018-2022, amb uns ingressos de 7.200 milions d’euros, fet que suposa 1.500 milions més del previst, tot un rècord a les seves finances.
La federació més important del món omple els seus comptes bancaris amb diverses línies de negoci: primer amb el patrocini de 17 primeres firmes mundials, després i segons informa la “BBC”, recapta entre 2.400-4.600 milions de dòlars amb la venda dels drets de televisió.
A demés el marxandatge oficial ofereix un mostrador ben assortit: pilotes, bufandes, quadres firmats per llegendes – el d’Iniesta es ven per 480 euros- o les samarretes oficials també signades i d’edició limitada, com la de Messi per 1.560 euros.
El màxim rector del futbol dona també la seva llicència a un gruixut catàleg d’articles i souvenirs amb magnífics resultats comercials. Entre ells trobem els àlbums de “cromos”, que han revifat la febre del col·leccionisme i en molts països suscitat un autèntic furor, Panini l’empresa editora n’ha posat en circulació 100 milions de sobres.
Avui en dia, és una afició més d’adults que d’al·lots, atès que a les xarxes socials hi ha tot un món al darrera de la compra-venda, de manera que ha perdut una part de l’encant i arriba a ser un negoci. Així, si vostè conserva per dalt és porxo un àlbum esgrogueït del Mundial de Mèxic 1970, ha de saber que és dels més cercats i que el seu valor augmenta amb el pas del temps.
Retornant al Mundial i l’eliminació d’Espanya, a pilota passada és fàcil i tothom s’atreveix a dir-hi la seva. A demès de la mala sort del pal en la darrera jugada del partit, els decisius errors d’embalum en la tanda de penals com el xut de canari de Busquets contemplat per 12 milions d’espectadors, o que el partit amb Costa Rica va ser un miratge, si que és cert que hi ha coses que no s’entenen.
El joc de tiralínies amb passes precisos és vistós i un espectacle, ara bé, la possessió del baló, el tocar i tocar, hauria de servir per tenir arribada i ocasions de gol. És útil també per congelar el baló i adormir el partit, si vas guanyant.
Emperò quan has de marcar gol i arribes a les proximitats de l’àrea adversària, quan es troben defensor i atacant encarats, u contra u, la primera intenció hauria de ser driblar i centrar o xutar, no retornar la pilota al cercle central. Té Espanya extrems capaços de desbordar i centrar?
Pots donar un bany a l’adversari, brodar el futbol i esser clarament superior, ara bé, contra un equip que fa una defensa de pany i forrellat has de crear i finalitzar les màximes jugades d’atac possibles.
Els anglesos tenen un tòpic que diu que un corner es mig gol, i efectivament treure’l directe centrant el baló a prop de l’àrea de meta, és una jugada que sempre genera expectatives de gol. Difícil d’entendre és que treguis el corner favorable en curt i anar endarrerint la pilota de manera que fins i tot acabi al propi porter!
L’eliminació ha esvaït les aparences i el fum de formatjades, ara toca veure la realitat: Pocs dels més bons jugadors espanyols serien titulars indiscutibles amb França, Anglaterra o Brasil, no hi ha cap crac o figura que destaqui per damunt de la resta i ni un dels davanters son entre els 10 millors del Món.
Per tant, no fa falta que l’entrenador tingui rellevància excessiva, ni que es posi al davant per protegir els jugadors de la premsa. El futbol ha de ser dels futbolistes, prefereixo els entrenadors modestos, els que fan el mínim enrenou mediàtic. Afegir que m’agrada Anglaterra, s’ha mostrat com la selecció menys vulnerable i quan fa falta fan futbol directe, puc anar errat, però per a mi, son el candidat número un.
Dejar una contestacion