Toc d’Esperó: El cos tècnic, sempre en constant creixement

Toc d'esperó
Compartir

Primer de tot he de deixar clar que els de la meva generació venim d’un futbol en que els equips teníem un únic entrenador. Aquest ho comandava tot, ja fossin els fitxatges, les decisions tècniques i tàctiques, la preparació física, alhora era el psicòleg i motivador dels futbolistes i aconsellava remeis naturals en cas de lesió. Com a molt el delegat o el massatgista li donaven un cop de ma.

El 12 d’agost començarà la Lliga i els equips estan en plena pretemporada. En els 10 o 15 minuts que ens mostren dels entrenaments per TV, podem veure un grup de nombrosos futbolistes amb un o dos preparadors físics, i com a contrast notable entre aquells temps passats i els actuals, a la vora hi trobem ociosos el cercle de membres del cos tècnic, generalment conversant alguns amb les mans al darrere o a les butxaques, inactius, sense fer res. 

No vull dir que es passin així tot l’entrenament, però en un mon com el de l’esport on s’ha de ser inquiet i diligent, la inactivitat, la imatge de no fotre’n un brot senzillament no és bona. El cos tècnic és l’equip d’especialistes multi disciplinar, que reuneix els perfils professionals de tots els factors que influeixen en el joc.

Aquets assistents cada vegada augmenten en nombre i veient la direcció en que avança el rumb de l’esport tots son necessaris. En l’anomenat “staff” es mesclen la preparació tradicional, els avanços en la ciència esportiva, la tecnologia i les innovacions constants. Per exemple, uns jugadors juvenils em van comentar que estaven elaborant per un treball escolar, un “anàlisis DAFO” sobre el nostre equip. He de reconèixer que en aquest tema aquells joves me´n donaven amb cullereta, doncs jo no en tenia ni idea de quina casta de cosa era un DAFO!

Sembla ser que aquesta metodologia d’estudi ve del món de l’empresa, s’aplica a l’esport analitzant les característiques d’un club, tan les debilitats i amenaces, com les fortaleses i oportunitats. També inclou com a fonamental, el tenir un coneixement exhaustiu dels equips rivals, per percebre en quin estat de forma es troben, posar fre a les seves virtuts, saber on pateix i colpejar-lo en les zones debilitats. 

En definitiva cada especialista recull un caramull de dades en entrenaments i partits, les posa en mans de l’entrenador per interpretar-les, prendre decisions i millorar el rendiment del col·lectiu.

En l’esport d’elit per dur a terme tot aquest pla d’acció es fan imprescindibles un mínim de set persones: dos entrenadors assistents, el preparador físic, l’entrenador de porters, un o dos analistes dels rivals i el que prepara l’estratègia en la pissarra. Alguns son càrrecs de confiança de l’entrenador (Ancelotti té al seu fill i Xavi al seu germà com a segons de bord).

Els grans gegants europeus en tenen almenys dos per posició, per tant la xifra de tècnics que recolzen quotidianament a l’entrenador pot arribar a quinze o més si afegim els metges i els nutricionistes.

Així no és estrany que vegem el tècnic en el dia a dia envoltat d’un staff ampli, arrere han quedat definitivament els temps de la “solitud de l’entrenador”.

Menció a part mereixen els serveis mèdics del clubs, que disposen dels millors professionals, autèntics referents dins de la professió mèdica, doctes en la prevenció i recuperació de lesions.

En conclusió amb tota aquesta suma d’“intel·ligència” que els entrenadors d’avui tenen al seu abast, poques coses queden en mans de la improvisació, eines aquestes que no van tenir a la seva disposició els d’antany. Amb tot i per descomptat, que ara com abans, tot depèn de que la pilota entri a dins la porteria, sinó tanta abundància no haurà servit per res.

Ferran Andreu. Entrenador

Sé el primero en comentar

Dejar una contestacion

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*