Quan a sa Plaça d’es Migjorn encara retronen els càntics de celebració de l’afició més musical de Menorca, és moment d’agrair el generós plantejament del partit que varen fer els entrenadors Raúl Capó i Lluís Vidal. L’un i l’altre van procurar guanyar la final, utilitzant formules que es corresponen amb la idea que “quan un equip juga bé acaba guanyant”. Un autèntic regal pels futbolistes i pels aficionats que contemplaren un partit disputat, polit i amb incertesa en el marcador fins els minuts finals.
La Final de Copa Regional va ser “un partit dels que fan afició”, una altra frase feta que s’empra per parlar d’un partit molt bo, pel qual se suposa que qui el veu, si no era assidu al camp, s’aficionarà al futbol. El que és segur és que el futbol de Regional augmentà el seu renom davant del milenar d’espectadors que la gaudiren.
Una final no sempre és garantia de xalar, son molts els que prefereixen fer un plantejament poruc, magra en joc, eminentment pràctic, sense concessions, mirant de destruir el joc del rival sigui com sigui, fins i tot amb conductes i accions de joc brut, com a camí per arribar a la victòria. Res de tot açò es veié a St. Bartomeu.
No hi ha una definició clara de que és jugar bé, però tots dos, d’acord amb les virtuts i els recursos de cada plantilla ho van intentar. La primera part fou més disputada, la segona s’Alaior defensà el resultat, traient sempre en llarg i pressionant la sortida del baló sempre ben jugat pels migjorners, que basteixen el joc al mig del camp, amb bons futbolistes com Juan Carlos, Helenio, Juanfran, Kevin i Peña.
Es clar que si l’adversari es superior en atac, combina, crea ocasions i les remata, depens del dia que tingui el teu porter i aquí va aparèixer en escena Eric Ayala, que desprès d’uns inicis dubitatius i a partir de la primera bona intervenció agafà seguretat, es va fer gran baix la porteria fins tenir tanta confiança en sí mateix, que s’atreví a llençar el seu penal
ras i pel centre de la porteria.
El Migjorn arribà a la tanda psicològicament més fort, despès d’anar erdent durant molts minuts, el gol de l’empat a les darreries del partit va ser una injecció de moral, és l’impuls que dona recuperar la possibilitat de guanyar.
Una de les millors coses que pot succeir al col·legiar i als seus assistents, és no sortir a les cròniques, passar desapercebuts, senyal evident que la seva labor fou imparcial i mesurada. Ajudà l’absència d’accions polèmiques, la
bona conducta i que el partit fos jugat pels futbolistes amb maduresa. També remarcar que les aficions es mostraren correctes, els migjorners mes musicals i sonors, sobrant colca bengala. Uns van saber guanyar en la celebració i els altres van saber perdre, acceptant esportivament el resultat advers.
Voldria afegir que desconec els motius i segurament hi ha raons de pes, per que es reglamenti no jugar una pròrroga en cas d’empat. Si un dels ingredients més saborosos de l’esport i de les finals en particular, és l’emoció pel resultat, no és lògic que quan jugadors i espectadors s’estaven divertint i gaudint en aquell moment de l’exhibició damunt la gespa, se’ls privés de la possibilitat de guanyar “jugant”, més meritori que fer-ho en l’espectacular atzar de setze penals.