Toc d’Esperó: Hem anat a veure … La Modernització dels Insults

Toc d'esperó
Compartir

Fa unes setmanes amb el retorn de la competició futbolística vam anar a veure un partit de la categoria Regional.
Perfectament ubicats, en el centre neuràlgic de la graderia i flanquejats sobretot per joves a cada costat. Amb les primeres accions interpretables del joc i la incertesa en el marcador aparegueren a crits les paraules malsonants.

Tot i que en cada Camp es poden tenir insults de referència, propis i tradicionals, l’ insult antic és renova al llarg del temps. He de dir que per ventura, tot i que encara se’n diuen de coents, els moderns han perdut virulència. Els que tenen una major força vexatòria que feien referència al racisme o la xenofòbia, estan ja quasi eradicats i també els comuns “Hijo de.., Cabró o Maricón”, per una major sensibilització social.

Des d’antic una minoria d’insultadors/es s’han cregut amb el dret de dir-li de tot a l’àrbitre, a l’adversari, a l’afició o al poble de procedència del rival. Es podria fer un ample catàleg de les ofenses verdes i madures que s’han pogut escoltar en un recinte esportiu i una gradació segons el to i el calibratge menyspreador.

De baixa intensitat record aquella dona tremolosa brandant un paraigua, alçar-se del seient amb les venes del coll inflades, donant curs per a ella natural a la tensió i als seus impuls dirigint a l’àrbitre dedicatòries com “cuatro ojos, ponte gafas, vendido, fuera, sinverguenza!, o trameses a l’afició adversària com el famós “cabildos” als ciutadallencs o als futbolistes rivals “malo, viejo,feo,cuentista…” 

També i esporàdicament n’he escoltat amb vertader ànim d’ofendre, que per indignes no son bones a repetir. Curiós també el cas d’un aficionat als partits de Segona B, que abans del xiulet inicial ja insultava al triplet arbitral. Deia que aquesta era una conducta preventiva, “es per si de cas..”.

A l’esquerra tenim un jove, que esdevé el protagonista, envoltat i corejat per un grupet. En el punt de mira l’àrbitre al que van dient el nom del porc. La dedicatòria mes repetida, fins a embafar es “Payaso”, animats van apujant el to dient-ne de mes gruixudes com “capullo o perro” i entremig expressions grolleres com “puto arbitro”.

A la dreta un parell de jovenetes un poc nervioses i actives tot el partit protestant les decisions arbitrals i amb dedicatòries com “Bobo” o “que pites!”, “que no te enteras” i una un poc vulgar que va fer gràcia als espectadors, “futetel·la a n’es cul a sa tarjeta!”.

De fet cap aportació ressenyable com extraordinària a la cultura de l’insult, ni innovadors, ni aguts, ni irònics, ni divertits. I no es tracta apreciada lectora-or, de fer un papanatisme moralitzant, però a la tribuna hi havia molts menors, que poden entendre aquestes conductes com naturals al futbol, fent-les pròpies i fer de corretja de transmissió. Com ha passat sempre.

Ferran Andreu. Entrenador

Sé el primero en comentar

Dejar una contestacion

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*