El del futbolista i el de l’entrenador son dos mons distints, tallats amb patrons diferents. Destacats professionals quan pengen les botes decideixen embarcar-se com entrenador, son nombrosos els que triomfen, però també molts els que fracassen al pensar que és un món del que ho saben tot.
Lògicament per dirigir un equip l’experiència com a jugador no és suficient i no es pot subestimar la formació complementària. Ara tens que en tost de rebre aquesta instrucció afegida, els futbolistes d’elit tenen certs avantatges, ja que poden fer el curs d’entrenador de manera intensiva amb poca càrrega lectiva.
Conscient d’aquesta realitat Roberto Martínez quan era entrenador de Bèlgica, va inscriure 17 dels seus internacionals al curs d’entrenador. L’objectiu era preparar-los abans de fer el pas cap a les banquetes, amb especial atenció a la direcció d’equips, la capacitat d’ensenyar i com fer-ho. Així en els equips juvenils dels seus clubs, amb una durada de dos anys, es van preparar per “pensar com entrenador”, a comunicar idees i sobretot, que els jugadors les comprenguin.
Aquets dies a les eliminatòries de Copa dirigits per entrenadors modestos, hem vist a equips amateurs de Primera Federació ben posats sobre el terreny de joc, ben treballats saben a que juguen, aconsegueixen fer un joc defensiu eficaç i han donat més d’un regiró als Clubs de Primera.
No és el cas de Xavi que al cap de dues temporades es troba que no té ni un patró clar, ni regularitat en el joc. L’encert en les àrees de Ter Stegen i Lewandoski el van fer campió, emperò en la present temporada sense aquesta efectivitat, el Barça du tres mesos de joc de mala mort, fins i tot contra adversaris inferiors.
Els argentins anomenen “profesor” a l’entrenador que destaca per la facilitat de paraula i les seves qualitats pedagògiques. És segur que amb la seva dilatada trajectòria Xavi sap que es du entre mans, ara bé, quan diu que: “em desespero quan no fem el que hem de fer” posa en evidència que el seu mètode docent ni facilita l’aprenentatge, ni ajuda als futbolistes.
El que si és una eina didàctica, és contemplar la pressió col·lectiva, d’anticipació, realitzada amb agressivitat i disciplina, que fa de memòria el FC Barcelona Femení. Per cert, l’entrenador no va ser futbolista.
Per contra per visualitzar una pressió gens efectiva, mal sincronitzada, superada, feta amb passivitat per un equip sense ànima, tenim la de l’equip masculí, que com en altres facetes del joc, en molts partits ha estat senzillament una llauna. Esperem que Xavi obri els ulls i que la Masia i la qualitat dels jugadors treguin l’equip de l’enfango…