El Sevilla ho va ser el 1946, els bascos Reial Societat i Athlètic van dominar la competició el quadrienni 1981-82 i 83-84, el Corunya alçà el trofeu el 2000, el Valencia les temporades 2003-04, l’Atlético el 1996, 2014 i 2021… tots aquets son l’excepció, la regla és que els vencedors siguin Madrid 35 vegades o Barça en 27.
Girona és una ciutat a escala humana amb l’atractiu de les grans capitals: el nucli històric, monuments, museus, festivals… i també una sorprenent oferta esportiva de primer nivell en futbol, basquet i hoquei. Petita, però acostumada a fer realitat grans somnis esportius.
Enguany l’equip de futbol porta una línia extraordinària, ha fet sortida de cavall, ha tret el nas en la classificació entre els grans, essent-ne per uns dies el líder i fent a demés un sorprenent joc de qualitat, que ben mirat permet obrir mínimament l’aixeta i que degoti il·lusió.
Els gran clubs que dominen el panorama futbolístic estan establerts a ciutats majúscules amb milions d’habitants o a les grans capitals d’Estat, amb estadis gegantins, incalculables seguidors, ingressos i pressuposts enormes, son productes mediàtics de luxe, que tenen engegada la roda econòmica i estampada la marca d´històrics clubs guanyadors.
Es clar que el Girona, Vila-real, Reial Societat o Betis, son un món diferent, però podria una ciutat poblada per 100 mil ànimes, en una província 816.321 habitants, un estadi amb capacitat per 13.942 aficionats i 11.000 socis, deixar al món amb la boca oberta fent campió de la Lliga espanyola?
Com explica Ferran Soriano en el llibre ‘La pilota no entra per atzar’, per tenir opcions que aquesta acabi dins la porteria contrària i no en la teva, has de fer moltes coses bé.
Per fer realitat la quasi irrealitzable gesta de fer cim a la Lliga, el Girona n’ha fet moltes correctament. Vegem les peces clau: el president del Consell d’Administració Pere Guardiola responsable de la gestió del braç empresarial, amb el suport del City Group. Sens dubte també ho és Quique Cárcel, el director esportiu des de fa deu anys amb arguments de ‘bon futbol’, apostar pel planter i dedicar esforços a reclutar talent jove. Atès que ha demostrat tenir ull clínic per intuïtivament encertar els bons fitxatges, segur que s’ha reforçat bé.
La tercera pota del tamboret és l’entrenador, un bon gestor del vestidor i amb qualitats de lideratge. Basa la fortalesa del joc de l’equip en la confiança en un estil de joc definit, en què és rellevant la possessió de la pilota. Michel va ser un bon futbolista que va jugar al Rayo Vallecano a l’Almeria, Múrcia i Màlaga. S’ha assegut a la banqueta del Rayo, Osca i Girona. Així que coneix perfectament el percal, sap l’esforç i el patiment que significa escalar posicions en la taula.
S’han de donar moltes circumstàncies -la primera que els grans fallin- però els més entusiastes i confiats, recorden que així va començar el Leicester, quan en la temporada 2015-16 va fer campió de la Premier. L’epopeia de l’insignificant club situat al cor d’Anglaterra deixant al darrera als opulents de Manchester i Londres, és important ja que dona una bri d’esperança, en que es pot fer possible l’impossible.
A l’altra banda els més sensats toquen de peus a terra i opinen que és suficient aspirar a allargar tant com pugui aquesta posició de privilegi en la Lliga, que aconseguir una plaça europea és ser molt ambiciós, i que les expectatives reals son aspirar a la part mitjana de la classificació.
Ara bé, qualsevol dia es bo per somiar i escoltar allò que ens diu l’inconscient. Molts gironins/nes saben que fantasien coses que no poden ser…o si!
Ferran Andreu. Entrenador