L’assumpte s’ha anat escalfant i aquets dies està que bull. La Fiscalia, els Clubs, la RFEF, i ara -justament quan falten pocs dies pel clàssic-, també el Madrid, ha demanat ser part en el procediment. Amb tot, en l’arrencada del procés convindria posar les coses al seu lloc.
Abans de res dir que en el futbol espanyol és habitual que els col·legiats quan deixen d’arbitrar i sense tenir càrrecs d’alt nivell, facin feines d’assessorament, informes, xerrades, per aclarir nocions o modificacions del Reglament, i que siguin delegats de camp o d’equip en diversos Clubs. Lògicament els que han estat durant temporades a la màxima categoria del futbol espanyol i també internacionals, tenen coneixement tant dels seus companys, com de la professió i per tant, son un valor afegit i estan sobradament preparats per exercir aquesta labor.
El primer col·legiat que va fer el pas de canviar el xiulet pel braçal de delegat, va ser Daniel Zariquiegui, de l’Osasuna, el Vila-real va contractar Juan Ansuategui Roca la temporada 2002/2003, després son molts els que han fet d’aquesta activitat un nou ofici: Megia Dávila al Madrid, Mejuto González al Getafe o Paco Santamaría al Valladolid…
El 2019 eren onze els antics col·legiats (tres de Primera i vuit de Segona) que estaven vinculats a clubs del futbol professional, açò si, amb una dedicació i modus vivendi completament transparent. D’entrada les anomalies de l’activitat de Negreira al club blaugrana, comencen en que estava en actiu, ja que tenia un càrrec al Comitè Tècnic
d’Àrbitres, mentre que tots els altres van posar el rumb cap als clubs al retirar-se.
Tot acaba de començar i rodarà temps, de moment dos son ja els perjudicats: l’arbitratge i el Barça. El primer assenyalat per les sospites de falta d’honradesa, és l’estament arbitral dels anys en què Negreira va exercir com a assessor arbitral del Barcelona i ho pateixen els àrbitres actuals, que veuen posada en dubte la seva integritat.
Per descomptat el que ha caigut en desgràcia en un tema -el del favoritisme arbitral-, en que sempre apareixia com a víctima, és el Barça. Deu n’hi do el paperot que ha fet el club culer pagant (segons informa la premsa esportiva) una barbaritat: 4,7 milions. Aquestes xifres escandaloses fan pensar a la fiscalia que remuneracions tan elevades eren perquè l’afavorissin en els arbitratges.
Queda clar que no sabem de la missa la meitat. Com es demostraran les males pràctiques de Negreira, quan era la ma dreta del president dels àrbitres Sánchez Arminio? Es podrà treure a la llum si aprofitava la relació personal amb els seus companys per influir-los… es feien “telefonades”? Perquè requerir informes a un proveïdor extern, quan la pràctica habitual és que els facin tècnics del mateix Club?
Ningú deixarà de veure el futbol, ni cap soci o aficionat barcelonista deixarà d’anar al Camp Nou, però el vincle d’afecte emocional que uneix al Barça amb els seus simpatitzants s’ha vist tocat per culpa de directius i presidents.
Tot junt ens interpel·la una vegada més, sobre la deshonesta i calamitosa gestió dels Clubs esportius i la brutícia en el món futbol.
Dejar una contestacion