Toc d'esperó
Compartir

El passat juliol va ser atorgada pel Consell de Ministres la nacionalització espanyola al jugador nord americà Lorenzo Brown, mitjançant la via exprés anomenada “Carta de Naturalesa”.

Aquest tipus de tramitació considera els “interessos nacionals” o les “circumstàncies excepcionals” que hi pugui haver, de manera que un procés que en moltes ocasions te una durada de mesos, si no anys, en el cas del base van bastar unes setmanes, ja que l’1 de setembre començava l’Euro basquet. 

La lesió de Ricky Rubio, la renúncia de Sergio Rodríguez i que cap base espanyol tenia la confiança del seleccionador, va provocar que la Federació girés la vista cap a fora. Amb bon ull van elegir Brown, amb qui Scariolo havia coincidit als Toronto Raptors.

Lorenzo Brown- Selección Española de Baloncesto

Una decisió que té dues finalitats, una política, ja que les victòries en grans competicions es celebren amb fervor patriòtic i milloren l’ànim dels ciutadans, i l’altre esportiva, reforçant una carència de l’equip. Ara tens que fer espanyol al base nord americà, ha aixecat polseguera entre els aficionats i provocat les queixes de sectors del món del bàsquet i de l’esport en general.

Així la premsa recull el parer de l’Associació de jugadors de bàsquet professionals (ABP), que en complet desacord amb aquesta decisió, afirmen que “el missatge que es fa arribar als jugadors nacionals és molt nociu i té un impacte negatiu tant en el present com el futur”. Per la seva part Dani Pérez, base del Manresa i assidu en les llistes de Scariolo, va considerar “lamentable” la decisió de donar el passaport espanyol a Brown.  

Aquest cas ni ve de nou, ni causa estranyesa, no és el primer estranger nacionalitzat espanyol que provoca escaramusses, però és dels únics en el que no consta ni una sola relació prèvia amb Espanya. 

Una cosa eren els temps dels Brabender i Luyk o Sibilio i De la Cruz, a continuació vingueren Smith, Rogers, el jugador  del Menorca Chuck Kornegay o els més recents Ibaka o Mirotic… que van ser nacionalitzats de manera semblant abans d’una gran competició. 

Ara bé o havien estat formats en el basquet base, o jugat en qualque club o tenien alguna relació o arrelament en el país, mentre que Brown de relació amb Espanya no en tenia cap ni una. 

Per altra part que quedi ben clar que és la FIBA, que permet jugar amb un jugador nacionalitzat i més de la meitat de les seleccions participants en aquest Euro basquet han aprofitat aquesta oportunitat que brinda el reglament. 

No obstant açò, les nacionalitzacions per carta de naturalesa, son una tendència lletja i deshonesta. La de Brown és l’última en els darrers 25 anys d’¡un llarg llistat de prop de 100 esportistes convertits en nacionals, en el que hi ha guanyadors de medalles i campionats, i algun ridícul, com l’esquiador d’origen alemany Johann Muehlegg, conegut irònicament com Juanito. 

En conseqüència tot aquest assumpte és un bany de realitat per a la societat, ja que és aquí on entra en joc un patriotisme contradictori i incompatible -guanyar amb estrangers, fotent als esportistes espanyols- que sempre han aplicat els Governs tan del PP com els del PSOE. 

I no ens enganyem, la realitat -apreciat lector/a- és que vist el basquet complet i espectacular d’Espanya, molts pocs recordaran si Brown, no sap rallar l’idioma, ni jugat, ni viscut un sol dia, o si ni siquiera ha posat un peu a Espanya… ni falta que fa! L’ètica i el fair play son volàtils, s’esfumen i més desprès de guanyar l’or.

Ferran Andreu. Entrenador.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *