Toc d’Esperó: Els partits, han de durar 100m?

Toc d'esperó
Compartir

En la tercera jornada de Lliga en el partit Espanyol-Atlético, els matalassers aconseguiren el gol del triomf en el minut 99, ja que l’àrbitre en va aplicar 10 de temps afegit. Els de l’Espanyol estaven queixosos, trobant anormal tant de descompte. Ara tens que en la Jornada següent el partit Betis-Espanyol finalitzà 2-2, empatant els catalans en el minut 97. Ara foren els aficionats del Betis els que mostraren el seu descontent. 

Espanyol-At Madrid

Quan el resultat els és favorable i s’aproxima el darrer quart del partit son molts els jugadors, que disposen d’un ampli repertori d’accions amb tota casta de parsimònies i destorbs per empantanegar el partit, de manera que no hi hagi continuïtat en el joc o que aquest estigui aturat la màxima estona possible.

Treure una falta uns metres mes endavant per provocar-ne la repetició, fer veure que trauràs de banda i despès deixes el baló a un company, retardar excessivament el llançament de faltes i corners, fer nosa o abraçar a l’adversari, provocant l’avís de l’àrbitre, retardar la substitució, fer festa grossa en la celebració del gol, celebració a la que s’afegeixen els jugadors que escalfen o de la banqueta, el porter que cada baló que bloca va a terra o la contínua simulació de lesions…
Ara a més, hi hem afegit el VAR i més canvis, de manera que si un equip vol jugar amb es cap, concentrat i motivat, tenint fluïdesa i continuïtat en el joc, per igualar o remuntar un marcador contra rellotge, irremissiblement està llest, amb aquest empatx d’interrupcions, pots perdre els nervis i enfilar-te per les parets, tot veient que l’infractor en surt beneficiat.

Ja ve d’antic i encara més avui en dia, son molts els entrenadors que promouen directament la pèrdua de temps, no ho veuen una actitud antiesportiva, sinó un recurs tàctic amb límits reglamentaris per aconseguir guanyar. 

En realitat consideren que quan convé, “perdre temps” és una obligació. Quan et jugues molt en la classificació o en la part econòmica, hi ha que dominar les estratagemes i les arts fosques de la competició, tot exprimint el Reglament perquè l’essència de la competició es guanyar.

Així, la Lliga espanyola ostenta la marca de ser, de les grans competicions europees, on més temps de joc efectiu es perd a
posta. “Formes i maneres mai vistes de perdre temps en un partit de futbol”, no és un manual, però podria ser escrit pels
nombrosos futbolistes que fan teatre del bo.

Es curiós, que els retrets sempre es fan quan el futbolista que perd temps és de l’equip rival, però quan el malbaratador
dels minuts és del propi, succeeix el contrari i s’aplaudeix que la pilota no estigui en joc.

Damunt es paper per acabar amb que la dilapidació del temps surti rendible, els àrbitres tenen la paella pel mànec. En la Regla 12, que parla de les Faltes i Incorreccions, estableix que si un jugador retarda la represa del joc o té intenció de perdre temps, ha de ser amonestat o expulsat. I en quan a la durada del partit, la Regla 7 faculta al col·legit de manera, que prorrogarà cada part del partit els minuts que consideri oportú, per recuperar TOT el temps perdut.

En aquesta qüestió del tempus fugit deliberadament, les dones fan menys comèdia, però afecta a tot el futbol i a totes les
categories. S’atreviran els col·legiats a posar ordre? Es ressuscitarà tot el temps desaprofitat? Hi haurà més partits amb
100 o més minuts de durada? 

Ferran Andreu. Entrenador

Sé el primero en comentar

Dejar una contestacion

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*