Toc d’Esperó: Luís Enrique, l’Streamer
En totes les activitats humanes els innovadors/es, els creadors, els atrevits que fan coses diferents, destaquen de la resta dels mortals. La seva petjada assenyala per quin camí ha d’anar l’evolució, de manera que a la llarga el que era clàssic passa a ser antic.
Els futbolistes ho han fet amb el baló, enriquint la tècnica individual amb habilitats abans desconegudes. Zamora amb actitud provocativa feia la “zamorana”, rebutjant la pilota amb el braç doblegat, colpejant-la amb el colze. El xilè Unzuaga combinà art i eficàcia amb la “xilena”.
Així mateix Panenka, va crear el refinament de llençar el penal suaument i el porter Higuita s’enfotia un poc dels davanters quan feia un salt acrobàtic imitant a la cua de l’escorpí. Ronaldinho l´espaldinha, Romario la cua de vaca, Laudrup la croqueta…
Per la seva part en els annals del futbol trobem entrenadors capaços de convèncer als futbolistes i de guiar-los a la victòria. Gaudeixen d’una fama ben guanyada i solen ser admirats pel seu palmarès de copes i trofeus, el llistat és llarg i en podríem nomenar a carretades.
Emperò per damunt d’aquets hi ha hagut un grup excels, que no s’han conformat amb ser bons gestors d’extraordinàries plantilles, sinó que han modificat els dibuixos tàctics i els entrenaments: Helenio Herrera el Mag, va el primer tècnic mediàtic de la història, va revolucionar el futbol establint la defensa del ‘Catenaccio’.
Max Merkel, ‘Mister Látigo’ assotava els jugadors amb un llenguatge sense miraments i va introduir la preparació física a gran escala, tot un món nou quan la carga de treball no era gaire tinguda en compte. L’holandès Rinus Michels va ser un avançat al seu temps, rompent la rigidesa dels vells sistemes, essent l’artífex de l’anomenat futbol total i Johan Cruyff ha estat una dels preparadors més influents amb la possessió del baló. Trencadors d’esquemes van ser amb les seves aportacions a la il·lustració del futbol, el filòsof Menotti, Valdano el poeta o el senyoriu de Del Bosque.
En tota aquesta diversitat de maneres novadores de veure el joc, lògicament en tenim qualcun de malfactor. Es el cas de Mourinho, que instal·là la pressió psicològica en les sales de premsa, alhora que un egocentrisme descomunal i una barroera mediocritat en la seva conducta.
I ara tenim que una de les sorpreses del Mundial, és que Luís Enrique innova anant més enllà amb un canal d’streaming. S’ha de reconèixer que té nassos i qualitats per fer-ho: carismàtic, extravertit, polèmic i xerraire. S’exposa al públic i en treu profit dels avantatges de la retransmissió en directe, arriba a gent de fora del futbol i controla la informació sense passar per els filtres de la premsa tradicional Luís Enrique va com una moto, se’l veu feliç en aquest paper, es clar que els missatges que envia son un divertit mesclorum sobre si es menja sis ous en un dia, fent referencia al seu ‘gendre’ i la seva filla, les supersticions o els seus gustos musicals, que tot junt, son en realitat desinformació, una cortina de fum per aïllar als futbolistes del rebombori mediàtic.
Segurament hi ha seleccions millors, però de moment el panorama és idíl·lic, amb una valenta aposta per la joventut, dos partits dels que fan afició, la golejada a Costa Rica i el trepidant matx amb Alemanya, i el bon joc de tiralínies han ficat Espanya entre les favorites.
Per descomptat no cal dir, que l’originalitat del seleccionador no li dona cap possibilitat de formar part del reduït grup d’entrenadors divins que viuen a l’Olimp dels creadors. Ser streamer no passa de ser una modernitat, una novetat que atrau, res més.
