Toc d’Esperó: Serà Messi el darrer Artista del Futbol?
He vist dues vegades el documental de TV3 conduït per Ramón Gener, home de fora del món del futbol, pianista, baríton i reeixit divulgador cultural, que ens planteja la qüestió de si el joc de Messi, és o no és art.
Encara que no hi entenguis, si una manifestació artística et diu cosa, té capacitat de sorprendre’t, de provocar moments d’il·luminació, si ens transmet sentiments, és art. Es clar que quan dius art, penses en pintures, escultures, monuments, obres musicals… no en que una manera de jugar un esport, pugui ser una obra artística universal.
De la mateixa manera que un escultor té el seu taller o un pintor el seu estudi, l’atelier de l’esportista és el terreny de joc. Si mostra una destresa descomunal i si a demés en el seu joc hi ha brillantor, jugades espectaculars i un estil personal reconeixible, podria efectivament ser considerat art.
Però decidir si un objecte o una activitat és art o no, no es basa només en un judici estètic, ha d’acomplir alguns preceptes, per açò la catalogació de les obres d’art està relegada a curadors i erudits. Gener converteix als entrenadors Valdano, Guardiola, Capello, Valverde i Luis Enrique, o companys com Xavi, Iniesta, Neymar i Suárez en comissaris de l’exposició de les obres de l’argentí, que seleccionen i interpreten la seva obra.
Estem completament segurs que ningú neix ensenyat. Ara bé, Messi fa les jugades així com a ell li surt de dins, té una disposició natural per crear i executar de forma sublim accions del joc. Així ens ho mostren les imatges del nen prodigi, un paral·lelisme amb Mozart precoç, que als 6 anys tocava piano, als 9 va compondre una simfonia i als 10 una òpera.
Quan arribi el moment de penjar les botes, l’argentí deixarà obra d’autor, un immens llegat amb instants fulgurants en que amb el baló als peus treu el seu llibretó i dirigeix la simfonia del futbol espectacle. Com els moments esplendorosos en que enfila el camí de la porteria rival i mitjançant una capacitat monstruosa de dribbling, deixa asseguts als rivals o quan guiat per l’olfacte golejador marca golassos amb rematades de gran bellesa.
Tampoc oblida el conductor del programa que cada dia no és festa, no tot és la recerca de la perfecció i el joc superlatiu, també apareix l’anvers de la moneda, el fracàs, el desastre de fallar un penal o quan venen mal donades i apareix el terror i la lletjor de les derrotes quasi insuportables pel futbolista del Barça.
Aquets dies a l’Eurocopa podem veure art futbolístic col·lectiu a boldros. Possessió del Baló, desdoblaments, defenses perfectament col·locades, contraatacs i replegaments, tot magníficament executat. Futbolistes bons gairebé tots, molt bons en abundància, artista cap ni un.
Si vostè apreciat lector-ra pren la bona decisió de veure el documental, ja hem dirà si el joc de Messi és o no Art. Em fa l’efecte que serà el darrer artista del futbol.
