Toc d’Esperó: Déu salvi als Supporters!!
Si el classista projecte de Super Lliga Europea només ha tingut tres o quatre dies de vida, és en part gràcies als aficionats anglesos. Els encesos supporters del Chelsea van ser la primera guspira, però son diverses les aficions que estan fartes de com els potentats, famílies i magnats gestionen el “Big Six”. La Super Lliga ha estat el que faltava pel duro.
Cal aclarir, que una cosa son els supporters, seguidors que van a favor d’un Club i un altre molt diferent son els hooligans, col·lectius radicals amants dels actes violents, que afortunadament estan quasi extingits.
El milenar que van accedir a l’estadi del Manchester United ocupant la gespa, pigant foc a bengales i fent actes vandàlics no son membres de col·lectius ultres. Quedi clar que les protestes haurien de ser sempre absolutament pacífiques.
Per altra part és contradictori, que molts aficionats/des tinguin tendència a reverenciar al magnat en el moment que arriba i arriscant els seus doblers, salva la malmesa economia del Club o quan amb grans fitxatges fa l’equip guanyador i ara per contra, s’han convertit en guardians de les essències del futbol popular, propietat dels aficionats.
Els alemanys no tenen aquests dilemes. En la seva legislació emana el protagonisme dels socis, amb mecanismes que impedeixen que opulents milionaris puguin ser propietaris dels clubs.
La no identificació amb la Super Lliga comença per l’accés mateix a la competició, que seria per pressupost, no per mèrits esportius amb els resultats aconseguits al terreny de joc.
La Premier es va oposar al projecte, els capitans van convocar reunions i entrenadors carismàtics com Guardiola, Klopp o Ferguson han mostrat el seu desacord.
El mateix govern britànic avisà als Clubs que crearia un imposts, el Luxury Tax pels clubs dissidents i que restringiria el nombre de futbolistes estrangers.
Es a dir, Institucions, entrenadors i jugadors, junts de braceti amb els supporters… no es gens estrany que els clubs hagin fet anques enrere i desdit ràpidament els pactes adquirits.
Mes important encara que els criteris selectius de la competició, és racionalitzar, no seguir amb l’espiral d’augment absurd de la despesa econòmica, amb els fitxatges i sous immorals que significaria la Super Lliga.
El Món del futbol es prepara per afrontar l’era post COVID i el que han intentat els poderosos, no és res de nou, volien obtenir la concentració de la riquesa, una competició exclusiva dels grans i la jugada no els ha sortit bé.
Està clar que perquè la indústria del futbol continuï funcionant, en l’agenda hi ha canvis que cal fer immediatament. Primer en la UEFA, la Champions i el repartiment dels seus beneficis hauran de ser diferents o les indemnitzacions per la cessió de futbolistes a les Seleccions…
Barça i Madrid s’ han quedat més sols que la una. Tebas el president de la Lliga anunciava el rebuig contundent de 17 clubs de Primera i els 20 de Segona i pletòric de satisfacció la mort de la Super Lliga.
Van inventar futbol i el van escampar per tot el planeta. Ara a més, amb fervor, els haurem d’agrair que hagin barrat el pas a la lliga elitista.
