Toc d’Esperó: Porter i Jugador
El passat 22 organitzada per la Delegació a Menorca del Col·legi d’Entrenadors, el preparador de Porters de les seleccions de les Illes Balears Antoni Amengual, ens oferí una interessant i amena conferència sobre l’evolució del porter en el futbol modern. Al final de l’acte es van entregar els diplomes i credencials als entrenadors que han realitzat els darrers cursos.
Ves per on l’enunciat em va fer recordar quan els al·lots jugàvem a places i carrers i ningú volia ‘passar de porter’. Generalment tots preferíem ser un jugador de camp, ja que era més divertit, tocaves la pilota amb més freqüència, podies marcar gols i celebrar-los… Al final acordàvem la norma del porter i jugador alhora, de manera que quan el seu equip no tenia la pilota es situava a la porteria i quan atacava, es convertia en un jugador més. Hi va haver una època -que ara ens sembla remota- en què per jutjar l’excel·lència d’un porter, aquest havia d’atresorar agilitat, reflexes o capacitat d’aturar els xuts entre els tres pals, fent estirades enlaire, aturades espectaculars lluint-se més del necessari fent el que dèiem una ‘palomita’. No importava si eren maldestres, flacs amb els peus, en tot cas, era suficient ser hàbil per treure en llarg de porteria.
Dos canvis en el reglament, primer el no poder agafar el baló amb les mans després d’una passada amb els peus d’un company, i segon que el baló no hagi de sortir obligatòriament de l’àrea en el saque de porteria, han provocat l’evolució del joc del porter, obligant-lo a desenvolupar capacitats tècniques i tàctiques, que abans no calien.
En conseqüència per als porters dels nostres dies, els peus s’han tornat tan importants com les mans, convertint-se en l’onzè jugador de camp, de manera que ha de tenir una gran seguretat en el control i el colpeix de la pilota, dominant la passada curta, mitjana i llarga i a demés donant si s’escau qualque assistència.
Quan la circulació de la pilota s’encalla al centre del camp, es reinicia la jugada començant des del porter on té la funció del lliure convencional, (‘defensa escoba’) ja en desús. Tàcticament és la primera superioritat numèrica.
Emperò tot té la seva clovella, així els guardians de la porteria han d’assumir més riscos. La pressió dels equips contraris augmenta, exposant-lo a situacions de més incertesa, per tant pot incórrer en fatals pèrdues de la pilota a prop de la porteria.
El canvi és evident en el futbol base, on fa temps el nou model ha canviat la manera d’entrenar els porters, integrant-los cada cop més als exercicis que fan els seus companys d’equip, per exemple, amb jocs de possessió perquè el porter aprengui a pensar enfrontar-se a situacions semblants a les què es pugui trobar a la competició.
Tot junt els atributs requerits són tenir el cap fred, ser competent amb la pilota i tenir la capacitat de llegir situacions del joc ràpidament. En el futbol d’avui entre el 80% i el 90% de les accions del porter son amb els peus, això demostra la importància de tenir aquesta habilitat.
Durant la Temporada hem gaudit del joc de Ter Stegen i aquets dies d’Ederson del Manchester City, que va començar com a lateral esquerre amb vocació atacant, abans de convertir-se en porter. Ara és un dels engranatges clau en una de les millors maquinàries d’atac d’Europa, que sol tenir entre el 60% i el 75% de la possessió de la pilota, i per si no en tenies prou, destaca i és excel·lent en parades sota pals, per tant, el més perfecte prototip del porter del futur.
Es cert que els porter té un paper més gratificant, emperò evidentment, no podem oblidar la seva missió primordial: quan tothom ha estat superat, fins i tot en les rematades a boca de canó, ara com abans, ha de ser el salvador de l’equip.
