Com el coronell protagonista de la novel·la de Gabriel Garcia Márquez, una narració que reflexiona sobre les conseqüències de mantenir els principis i la dignitat personal, Elles, per obtenir l’equiparació, poden esperar assegudes i és que segurament d’això va, el que va succeir en la final de la Supercopa femenina.
El FC Barcelona es va proclamar campió davant un gran equip com la Reial Societat. El partit va ser vibrant, l’equip català va tornar a demostrar que és superior i ho serà a la majoria de clubs, mentre la diferencia de pressupost sigui gegantina.
La notícia va ser la inexistent cerimònia d’entrega de premis. La capitana va aixecar la Copa en una de les llotges, emperò ningú va penjar les medalles a les campiones i subcampiones. La imatge de les jugadores txuri-urdin i blaugranes agafant-les elles mateixes d‘una taula improvisada a la gespa, en una mena de self-service, sense cap representant de la Federació present, ha desfermat una onada de crítiques a la RFEF, acusada de menystenir el futbol femení per permetre que es visqués una situació com aquesta.
A força de veure-les sabem que les cerimònies de lliurament de Copa i guardons son un ritual, és un dels moments més importants en tota competició, amb la qual se celebra l’èxit dels equips participants, és la cirereta que l’organitzador posa a la seva feina, davant del públic assistent i els mitjans de comunicació.
Es també un gran aparador on sol exposar-se el nom del Trofeu que es disputa i els logotips dels patrocinadors.
Toca preveure una zona àmplia al costat del podi per a les autoritats, cuidar els detalls, com megafonia, deixar espais reservats a la premsa i sobretot deixar lliure la zona de pòdium i ben visibles als autèntics protagonistes, els/les esportistes guanyadores.
Per tant, la no entrega de medalles, va ser una manca de professionalisme que no li treu gens a l’entitat presidida per Rubiales, que ha donat excuses de mal pagador. Per paga el cerimonial de la Supercopa masculina celebrada només una setmana abans, afavoreix les comparacions entre la desarranjada formalitat preparada per a Elles i la d’Ells, ostentosa, amb catifa vermella i on va ser el mateix President l’encarregat de penjar les medalles al coll dels jugadors de Barça i Madrid.
Per altre banda, la premsa esportiva es fa ressò, que l’estrany esperpent de les medalles tindria com a rerefons, el conflicte que afecta a la selecció femenina, ja que nou de les futbolistes que van participar a la final, formen part del grup de 15 que van demanar no ser convocades amb la selecció. Atès que Jorge Vilda el seleccionador era a la llotja, potser tot tindria un objectiu clar, evitar la fotografia a prop d’elles…
L’Associació de Futbolistes també ha dit la seva, entén que les institucions, Ministeri de Cultura i Consell Superior, “no poden ni han de passar per alt aquest tipus de fets, quan amb la nova Llei de l’Esport, la igualtat és una qüestió vital per crear una societat més justa i en el cas de la Supercopa d’Espanya tots els mitjans de difusió, organització i desenvolupament, han de ser exactament iguals a l’hora d’organitzar la masculina i la femenina”.
I per la seva part el CSD advoca en favor d’instaurar un nou protocol de lliurament de medalles, però també el nivell de reconeixement i de visibilitat de les esportistes. “Tot és important per al desenvolupament i la promoció de l’esport practicat per dones”.
Amb l’anormal i estranya “no cerimònia” de lliurament de medalles i encara que van intentar evitar-ho, alguns han quedat retratats!!
Dejar una contestacion