Toc d'esperó
Compartir

Els que ja no som tan joves tenim tendència a considerar millors els temps passats que els actuals. Diuen els que estudien el funcionament del nostre cervell, que aquesta sana nostàlgia la provoca la memòria selectiva, de manera que preferentment recordem els moments bons i agradables, deixant de banda els viscuts malament. Val a dir que els records esportius solen estar entre els gratificants.

Queda clar que si ens agraden les reminiscències esportives que ens ballen pel cap, és perquè ens hi sentim bé i en conseqüència, és recomanable fer de tant en tant la pràctica de girar-se enrere i reviure el passat. Hi ha esdeveniments especials que motiven a fer-ho, com arribar als 100 anys d’existència.

Camp San Carlos anys 40

El Centenari de la Unió -i el de qualsevol club o entitat- és un moment extraordinari, motiu de celebració i commemoració durant tot un any, un emotiu recorregut d’imatges d’un cap a l’altre d’un segle i la remembrança de milers de vivències de milers de persones, que han succeït des de la fundació el 1922.

Lògicament tots els que hem format part del paisatge de San Carlos tenim gravats en el record fets que no s’ esborren i recordarem per sempre. Així quan veiem una fotografia d’un equip de La Unió en el que vam jugar o al que érem aficionats, es provoca un estímul agradable, ens alegra per que ens fa venir un sentiment molt especial i satisfactori a la memòria, ens la refresca, redescobrim informació amagada, renovem el record d’algú especial, tenim presents als companys, rememorem jugades i gols o la convivència en el vestidor.

El Club es va fer realitat gràcies als artífexs de la seva fundació i també a l’obstinació dels que van capejar els temporals, maniobrant per defensar-lo en les contrarietats. Al llarg d’una centúria i fins a l’actualitat els matins i capvespres de futbol al Camp de la Unió han estat factibles pel sacrifici en la direcció i també per la labor d’intendència dins el club d’incomptables persones, moltes de les quals, malauradament, ja no són entre nosaltres.

I ens ve a la memòria quan a fora dels ambients familiars la primera activitat de vida social era el futbol. Anar a San Carlos era l’entreteniment l’údic més important d’aquells aficionats, que desprès d’una setmana laboral de sis dies de feina i amb famílies que vivien amb estretors, tenien com a segona casa el recinte unionista, on el seu alè insuflava energia i sentiment a l’equip groc i blau.

El futbol és dels futbolistes i els al·lots de cada època amb ulls meravellats admiràvem els jugadors. Els de la meva generació idolatràvem entre altres, les parades de Carlos Tomás, “Chicha” Tudurí o Llorens Sintes. La duresa i contundència de Tolo Rosselló, Ramón Finestres o José Sampol.

La classe d’Antonio Massanet o Acisclo i els gols de Domingo Rosselló, Juan Miguel, Lorenzo o Justo Olives…

Per entendre la identitat i la realitat de la Unió és imprescindible conèixer tan els orígens i el seu entorn (per exemple l’altruisme dels accionistes de San Carlos), com la societat maonesa en les diferents etapes històriques, fins com va esdevenir una de les entitats de la ciutat més destacades i determinants, per la seva extraordinària projecció esportiva i ciutadana, fet que no hauria estat possible sense la forta cohesió entre el club i bona part del poble.

Amb la intenció d’entregar un record perenne a les generacions futures, l’Associació de Veterans de la Unió acordà contribuir al Centenari del Club, amb l’edició d’un llibre del que n’és autor Joan López Casasnovas (qepd). Una eina pels unionistes i per a tots aquells aficionats al futbol que com assenyala el títol, vulguin conèixer els 100 Anys d’una identitat, la Unió Sportiva de Maó.

Ferran Andreu. Entrenador

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *