Toc d’Esperó: Girona, un panorama esportiu mai conegut

Toc d'esperó
Compartir

La ciutat encisa, enamora i sempre ve de gust tornar-hi. Els quatre rius, els tres ponts, el barri vell, la Catedral i les seves escales, els 221 municipis de territori divers, la Costa Brava i el Pirineu, té coneguts cellers on menjar… tot junt fa que sigui una de les localitats amb més qualitat de vida, i que 106.000 habitants tinguin la sort de poblar-la, entre els que trobem -al ser ciutat universitària- a un bon nombre d’estudiants/es menorquins.

Ara tens que aquets dies la capital del gironès ha provocat admiració, per l’impressionant èxit dels clubs de bàsquet i futbol, atès que ambdós van aconseguir l’ascens, en l’interval de cinc hores d’un diumenge capvespre d’intensa emoció.
Hi ha una norma no escrita que diu que en una ciutat mitjana si un esport va bé i competeix en categories superiors, fa ombra a l’altre, que queda relegat a divisions inferiors. A Girona han romput aquesta tradició i els dos clubs jugaran la propera temporada en la màxima categoria, ACB i Lliga.

Ascens Girona ACB

Han passat catorze anys de la desaparició de l’Akasvayu Girona, equip que va inscriure el seu nom al llistat de campions europeus guanyant la Copa FIBA, en el que destacava un jove Marc Gasol.

Després de ser campió del Món, d’Europa, subcampió olímpic amb Espanya, i de tenir l’anell de l’NBA, ara convertit en president- jugador, l’actitud mostrada pel barceloní als 37 anys com esportista i com a persona, és per treure's el capell.

Fent balanç dels sis anys del lligam dels Gasol amb el Girona (el seu germà Pau n’és el vicepresident), la premsa gironina explica que tenia ganes de retornar a la ciutat, tot el que aquesta l’hi havia donat, en els seus inicis com a professional. El camí ha estat més curt del que pensaven, ja que han pujat tres categories en només cinc anys. Marc imita el compromís social de las franquícies NBA, sospesa molt els recursos econòmics i els aspectes esportius, de manera que probablement Girona serà una bona plaça ACB.

Ascens Girona Primera

Per la seva part el Girona FC a força de persistir, s’ha tret del damunt el malefici diabòlic, que el va fer caure eliminat en la promoció d’ascens contra Rayo i Elx, quan ho tenia tot al seu favor. 

Així com l’entrenador del basquet Jordi Sargatal ha passat bastant desapercebut dissipat per l’heroisme dels Gasol, Miguel Sánchez ‘Michel’ ha tingut força rellevància, donant mostres de ser un tipus gens habitual en el món del futbol. Per exemple, només arribar va demanar als periodistes que li fessin les preguntes en català, raonant que “estudiï català perquè és cultura” , “quan vas al Regne Unit també vols aprendre anglès” o “aprenc el català per integrar-me”…

Del barri de Vallecas aquest és el seu tercer ascens desprès dels aconseguits amb Osca i Rayo. Michel és amant de construir una filosofia d’equip com a família, així ho va dir en les celebracions: “si estem tots junts no tenim límits”, en conseqüència gens egocèntric, va aparèixer en la roda de premsa posterior a l’ascens envoltat pel seu staff tècnic.

Si en les darreres temporades, tant amb un pressupost alt, com amb un de mitjà, sempre ha lluitat per l’ascens, és senyal que el Club presidit per l’ex futbolista de Barça i Atlético Delfí Geli, fa les coses bé. Només un detall: van renovar l’entrenador fa mes i mig, quan no sabien si tindrien accés ni a la sisena plaça.

Els triomfs esportius sempre son una injecció d’autoestima per a la ciutat. Amb els dos ascens, units al Basquet Uni Girona femení i al Girona Hoquei, que ja competeixen al màxim nivell estatal, no és estrany que els gironins/es donin bots d’alegria i no càpiguen en la seva pell de satisfacció.

Ferran Andreu. Entrenador

Sé el primero en comentar

Dejar una contestacion

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*