Toc d’Esperó: Ni de utiller se l’emportaria

Toc d'esperó
Compartir

Fa cosa d’un any amb motiu de la visita al Barça i en resposta als periodistes sobre si s’emportaria a Koeman d’entrenador al Betis, l’extravertit futbolista Joaquin declarava que “no me lo llevaria ni de utillero”. L’enemistat entre tots dos ve de quan eren al València on l’enfrontament era total, amb futbolistes apartats i d’altres com Joaquín castigats a l’ostracisme.

Koeman

En la Final de Copa l’holandès no el va alinear en l’onze titular, el va fer escalfar a les arreries de la primera part i durant tota la segona, no jugant ni un minut. Posteriorment, en el punxant creuament de declaracions el gadità que treia foc pels queixals, no es mossegà la llengua, tot dient que Koeman havia demostrat ser un mal entrenador, que volia imposar un sistema que es veia no funcionava, que no rallava amb els jugadors i per acabar de reblar el clau afegia, “així és complicat que el futbolista faci el que l’entrenador vol”.

Poques vegades com aquesta surt a la llum la intrahistòria que ens dona una idea de quina era l’atmosfera dins el vestidor, més enllà dels mals resultats i els titulars de premsa.

Per altra part el naufragi de Koeman al Barça permet treure de l’oblit una antiga discussió. Per ser entrenador dels clubs grans, és necessari haver sigut una figura com a futbolista? No es pot negar que els tècnics que presenten un bon currículum com ajugador aporten un extra, l’autoritat en la matèria se’ls hi suposa, tenir hores de vol ajuda a prendre decisions amb encert i a preveure que pot succeir.

A demés, els que han jugat de manera excelsa, marcat un època o gols significatius en la història del Club tenen un atractiu afegit, el glamur. Si Zidane va entrenar al Madrid va ser per què era ell, atès que el seu pas pel Castilla no va ser gaire exitós, a l’estil de Xavi, que si arriba al Barça es pel seu resplendent historial, vist què com a preparador encara ha demostrat ben poc.

En els Clubs els tècnics més triomfants solen ser els seus propis ex jugadors. Aragonés i Simeone a L’Atlético, Muñoz, Del Bosque o Zidanne al Madrid i Cruyyf, Guardiola o Luís Enrique al Barça. Haver estat un gran futbolista és indiscutiblement un plus, però no una garantia, recordem també els fracassos de Maradona, Stoixkov o Michel entre d’altres.

Tot açò fa valorar encara més als entrenadors que han reeixit sense haver estat futbolistes de primer nivell. Mourinho, Sampaoli, Benítez, Emery, Floro, Manzano, Serra Ferrer…. tot i que la seva manca de pedigrí era un llast, han demostrat que els resultats poden ser tan bons, com els de les figures del futbol.

Actualment hi ha en primera línia entrenadors que han seguit un procés d’aprenentatge jugant i entrenant en categories menors. Amb poder de convicció i segurament amb més hores de feina, els seus equips tenen les idees clares. Vicente Moreno, Garcia Plaza, Jagoba Arrasate, Imanol Alguacil… son magnífics entrenadors que no van debutar a Primera Divisió, que demostren tenir igual o superior capacitació que l’aristocràcia futbolística tradicional.

Els aficionats barcelonistes anhelen recuperar la il·lusió amb Xavi a la banqueta, quan per a mi el candidat idoni per encetar un nou cicle era Robert Martínez. L’actual seleccionador de Bèlgica ha acumulat ben amassades, per una banda la perícia que dona l’experiència com a futbolista poliglota i per l’altre una manera de fer innovadora, que li ha donat un nom com entrenador. Esper anar equivocat. 

Ferran Andreu. Entrenador.

Sé el primero en comentar

Dejar una contestacion

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*