Toc d’Esperó: Un golàs de rematada de cap

Toc d'esperó
Compartir

En els darrers dies s’ha fet avinent postil·lar sobre el gol de cop cap. Primer amb motiu de l’homenatge pòstum retut per l’AHFM a Bustillo, membre destacat d’aquell extraordinari equip de la U.D.Mahón campió de la temp. 1965-66.

He de dir que jo no el vaig veure jugar, però la premsa de l’època el descriu com un futbolista complert, la seva rematada de cap era letal. Xutava amb els dos peus i a una qualitat tan innata com l’olfacte de gol, hi afegia un esperit combatiu poc freqüent en els davanters.

Bustillo, amb la samarreta del Barça,suspès per damunt del defensa
Bustillo, amb la samarreta del Barça, suspès per damunt del defensa

Bustillo pujava dels juvenils del Saragossa i amb només 19 anys el van enviar cap aquí per que madurés. Amb la Unió jugà en totes les posicions de l’atac, essent el màxim golejador amb 24 gols, 10 amb la testa. De Tercera a Primera, 28 gols amb el Saragossa cinc vegades internacional i fitxa pel Barça…

Un veterà porter d’aquella època em comentava que la rematada de cap és mortal, mala d’aturar, mai saps en quina direcció anirà. Per açò als porters clàssics, de la vieja escuela, els predicaven que l´àrea petita era seva, que havíem de comandar i sortir de la porteria en direcció al baló. Així ho feien cridant Voy! o Mia!, blocant la pilota o allunyant-la de la zona de perill amb un fort cop de punys.

Defenses i davanters sabien que la millor opció era separar-se a un costat, llevar-se del mig, ja que l’ímpetu de la sortida era gran i el porter podia envestir i xocar amb dos o tres… açò si, aconseguia l’objectiu i el baló no arribava al davanter.

La tercera ocasió per rallar de la rematada de cap ens la proporciona el segon gol de la selecció espanyola contra Itàlia, una jugada que combina altes dosis de destresa, bellesa i efectivitat. 

Tot començà en la banda esquerra, quan Oyarzábal envià el baló a mitja alçada a Sarabia, que situat en la línia de l’àrea gran, l’hi retorna. El basc fa un control que deixa la pilota en la direcció més adequada i aprofitant el segon botet, donà un cop de seda davall la pilota amb l’interior del peu, elevant-la bombada per sobre dels centrals, creuant l’àrea petita al pal llarg.

El mesurat i majestuós centre era mig gol i proporcionà a Ferran totes les opcions de rematar, però a demés aquest ens regalà un subtil toc de qualitat i en tost de donar un cop violent a la pilota, la tocà amb el front amb suavitat i elegància, enviant-la amb precisió just al punt on la volia col·locar, a la base del pal. Tal com ens explicava abans el nostre veterà porter, Donnarumma quedà a contrapeu, immòbil sense poder fer res.

I ves per on, em va recordar a Ramón Llabrés i a Justo Olives, grans rematadors, com mirant al baló preveien el salt, s’elevaven per damunt dels defenses i aguantant en suspensió, giraven el cap rematant a gol. Poques jugades tenen components tant estètics i vistosos.

Ferran Andreu. Entrenador.

Sé el primero en comentar

Dejar una contestacion

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*