Toc d’Esperó: “No las llames chicas, llámalas futbolistas”
Tot i que la Copa de Menorca de Futbol Sala i el Mercadal de la Segona Divisió si que juguen partits, teníem el compromís d’anar a veure un partit de la categoria Femenina Autonómica, però la competició segueix amb una interminable aturada. I volíem presenciar un partit perquè és indubtable que el futbol femení creix a Menorca i és remarcable perquè no
sempre ha estat així.
Quan érem joves, bastant mes joves del que som avui, les dones no jugaven a futbol, als clubs no hi havia equips de dones. Moltes joves jugadores desconeixen el camí ple de pedregam que van travessar les pioneres del futbol femení.
No es tracta d’explicar batalletes sinó de no tenir la memòria fràgil perquè la pugna per la igualtat de la dona en la societat continua i perquè tot i que hi ha mentalitats i situacions que sembla impossible que puguin retornar, en democràcia totes les veus i missatges que s’escampen tenen la seva importància i de tant en tant escoltes veus que semblen vingudes de l’ ultratomba, de fora del món actual.
Com les entremaliades idees d’un portaveu municipal a la localitat de Baza en un Ple municipal rallant de “la mujer real”,
de “mujeres que no son mujeres” i desvaloritzant l’esport femení tot dient que “no tiene el mismo atractivo si lo hace un hombre que si lo hace una mujer”… Immediatament el seu partit el va desautoritzar, però el missatge masclista ja quedà dit.
El 21 de Març s’acomplien els 50 anys de l´Espanyol. Els orígens del futbol femení es troben envoltats de romanticisme. Elles relaten tot el que van haver de superar en l’Espanya del segle passat, com el carrer era el seu terreny de joc i com es gestaven els seus somnis futbolístics. Eren altres temps en que hi havia famílies que no permetien jugar les filles i ja no diem quan difícil era fer-ho compatible amb la feina i ser mare.
Pel sol fet de ser dones eren objecte de comentaris ofensius a les graderies com el típic “vete a lavar los platos”· Alguns anaven a veure “tias buenas”, a criticar o fer comentaris burletes quan feien un xut imprecís. La incomprensió la van superar amb bones dosis de perseverança i un punt de rebel·lia per mantenir viu el futbol femení.
Avui la discriminació cap al futbol i l’esport femení ja no existeix i el seu protagonisme va augmentant. Així i tot, malgrat haver passat dels mal tractes al reconeixement, el futur té altres incerteses i d’això en parla Danae Boronat al seu llibre ”No las llames chicas, llámalas futbolistas”.
En la seva vessant com a periodista parla de la importància del llenguatge que s’utilitza, com la costum paternalista de dir-les “chicas”. Explica també com avui als inicis del professionalisme, quan l’esport es un ofici també per les dones, la discriminació continua per responsables esportius i polítics. Fins hi tot en el Barça, el Club que mes ha invertit en l’esport femení té un 30% de sòcies i per contra nomes una dona en la Junta Directiva, una contradicció que grinyola.
Abans de la maldita pandèmia hi havia registrades 60.329 llicències de dones que practiquen el futbol. En una dècada han augmentat més del doble. Sembla que el 2 de Maig les de Divisió Autonòmica tornaran a saltar a la gespa. Així ho desitgem i es que haurem d’exclamar la frase feta, ja era hora!
