Hem anat a veure Escacs: St. Lluís B-Centre de Cultura Es Castell D

Caratula Pase despero
Compartir

Mai havia assistit a una competició d’escacs i vós puc assegurar que es ben recomanable. El passat dissabte en el Campionat de Menorca per equips, s’enfrontaven St. Lluís A- Ferreries B en la Categoria Preferent i St. Lluís B-C.C. Es Castell D en la Primera.

Tan com van arribant els escaquistes, el primer que es constata és l’ambient d’amabilitat, el companyerisme existent i l’elevat nombre de joves. Per tant, son molts els pares i mares coneixedors de l’excel·lent eina pedagògica i educativa que son els escacs i procuren que els fills s’entretinguin al voltant d’un tauler.

Els mateixos jugadors posen taules, cadires, taulers i rellotges, tot traspua serietat i responsabilitat. Com escalfament impressionen les partides ràpides, un continuum de situacions dilemàtiques resoltes quasi sense pensar.

En aquestes competicions es permet la participació inter generacional, així es major el nombre de jugadors que prenen part. Precisament ens deia un Veterà escaquista que havia jugat amb passió en els seus temps d’universitari i que ara s’havia reincorporat amb renovada il·lusió. I afegia, “has d’entrenar el cervell i potenciar la memòria, sinó et peguen un pal, els joves van a classe, tenen rapidesa i abundant informació”.

Escacs Escacs Escacs

En altres esports es pot escoltar a entrenadors declarant que “no hem entrat be al partit… primer quart desastrós… “. En els escacs la desorientació es un camí curt cap a la derrota, has de tenir fins a la darrera neurona disponible per focalitzar tota l’atenció en el tauler. Per açò, és imprescindible una quietud absoluta, es sens dubte l’esport del silenci.

Tan com avancen les partides és curiós observar l’espontània gesticulació dels jugadors. Com l’acció de la ma en direcció a la peça i en el darrer instant el cervell incert canvia l’ordre, queda suspesa en l’aire, torna arrere i recupera la capacitat d’autocontrol.

Els gestos mes usuals son mans al front i el cos lleugerament tombat damunt el tauler o per contra distant, un poc arrere, com per veure el joc en perspectiva o el nerviós que no pot evitar el tremolor d’una cama. També el moviment de rotació del coll , estiraments per desentumir la musculatura i colca sospir. En general expressen poc les emocions i no miren gaire al rival.

Superats els tres quarts de partida, un dels jovenets mes bellugadissos, tafaner s’alça i observa les posicions dels taulers
vesins. Als 50’ acaba una de les partides. El que no ha guanyat ni es mostra desil·lusionat ni posa excuses, amb maduresa admet la derrota.

M’explica un pare que el seu fill, des que era molt petit jugava a jocs de taula i guanyava, mostrava qualitats innates. Quan començà amb sis anys, si perdia plorava. Ara adolescent de per si atent i concentrat, sempre obté bones notes. Un altre remarca que un bon nombre dels escaquistes son també jugadors de futbol o basquet. Es a dir, fan gimnàstica mental per una banda i practiquen física per l’altre.

Torneigs per equips, per categories i escolars, joves amb bona progressió, una menorquina Liudmila Kolotilina, campiona absoluta balear, un Club, el Cercle Artístic campió autonòmic…

No hi ha dubte que tot i la maldita pandèmia l’ escacs menorquí viu una bona època. Dir a qui pertoqui, que potser es un bon moment per incentivar encara mes una crescuda. Accedir a un públic mes nombrós es en benefici de tota la societat menorquina.

Ferran Andreu. Entrenador

Article publicat a n’Es Diari

Sé el primero en comentar

Dejar una contestacion

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*