La Unió fa 94 Anys
La Llegenda d’un Club de Futbol
Era el Dia que les dones no pagaven per entrar al futbol. Feia deu minuts que Aquell Home havia baixat l’escala i esperava al portal. Que et falta molt per estar llesta? Demanà inquiet i frisós.
Els carrers que dirigien cap al Camp de Futbol eren estrets i anaven ja carregats amb una gentada. Tan com caminaven les portes de les cases s’anaven obrint deixant sortir més gent, que s’afegia al corrent que fluïa al Carrer St. Carlos. Els homes amb els seus “trajes” i abrigots, alguns amb capell i fumant llargs cigars. elles, ben aclarides de braceti, grups de joves i fadrinots, fillets i al·lots… .
Al pas dels anys quan ja era ancià, Aquell Home seguia tenint passió pel futbol, i havia d’estar sempre present en tots i cada ú dels partits que jugava la Unió.
Com sempre havia fet, anava al camp molt antes de l’hora de l’inicií, però ja no es situava a la graderia, sinó que passejava vora el corner de la porta de St. Carlos i fins els antics vestidors.
De tant en tant, quan les accions del joc eren llunyanes, dirigia la mirada a la graderia lateral i rememorava quan assegut en la localitat familiar, tots els que hi havia al seu voltant eren majors i escoltava atentament els seus tecnicismes: “aquest mig jugaretja, l’equip està romput, aquell és un destraler, hem de jugar pels extrems, la pasada de la mort, orsay, frequi, joc brut… .”
Plàcidament reapareixien els records estotjats de tants partits èpics, celebracions i commemoracions i colca fracàs i decepció. Els amics, coneguts, familiars, la graderia que revivificava era en definitiva el quadre d’una realitat social que ja no existia… .
Quan Aquell Home era un infant, el Novembre del 1922 s’havia fundat el Club. Amb empenta i esperit emprenedor,-eren temps difícils-. el 1924 per subscripció pública entre socis i simpatitzants, per medi d’accions disponibles a 25 pessetes mensuals, s’havia comprat sa Sínia d’en Frare i construït el camp de futbol.
En aquells terrenys va tenir lloc la rica i densa trajectòria esportiva de l’Entitat. Aquell Unionista havia sentit contar relats dels equips de pioners que guanyaren Campionats de Balears, va viure l’ascens a Tercera la temporada 50-51, en la que milità fins la 69-70 jugant en 5 ocasions la lligueta d’ascens, o disfrutà amb aquell equipàs juvenil campió de Balears la 57-58.
Aquell Home va veure les primeres reformes al camp, la construcció de la graderia i la tribuna coberta inaugurada el 1965. El retorn a Tercera la Temp. 73-74 suposà modificacions eliminant les velles graderies, ampliant i re ubicant els vestidors i la caiguda de l’emblemàtic arbre d’en Medina.
Cal dir, que Aquell Home no només revivia les grans gestes esportives de l’època daurada. En les seves rememoracions, tenia especial admiració, pels homes i dones que per imperatiu legal, amb els colors blanc, negre i verd, i amb el nom de l’històric Seislan, es van fer dipositaris, continuant amb determinació el legat unionista. Fou el 1978 quan van recuperar els colors i el 1980 quan desprès d’una magnífica campanya s’aconseguí el retorn a Tercera Divisió.
El 2001 desprès d’anys de pugna i esforç l’entitat recobrà la llibertat esportiva, tornant a jugar amb presencia pròpia a totes les categories.
Feia temps que no veien Aquell Home vora el corner. Un dia quan acabava d’adormir-se, sentí uns copets a la finestra i veus suaus que li deien: “Que no vens as Camp de la Unió?”. “Hi ha un partidàs, vestit i anem-hi!”. Eren els seus amigots de joventut.
Les grans portes del Camp eren obertes i un acomodador els acompanyà. La Tribuna era immensa, descomunal i elevada. Hi havia milers i milers de persones, molts el miraven i el saludaven inclinant amablement el cap.
Poc a poc anava reconeixent a molts, que per cert, recordava pel seu mal nom. Hi havia també destacats unionistes, presidents, directius, servidors lleials, socis de tota la vida, famílies senceres.
El públic estava calmós, reposat i aplaudí quan els futbolistes sortiren al camp. El capità de la Unió triava primer el sol a l’esquena. Abans del xiulet inicial es feu el silenci i s’escoltà un crit: “Animo Unión!!”
El joc de futbol havia començat la Unió jugava com mai ho havia fet i la gernació s’emocionava. Hi havia jugadors destacats i històrics. Era increïble i extraordinari perquè eren futbolistes de diferents generacions, però tots eren joves i contínuament anaven canviant de cara i fesomia, de manera que eren 11, però en realitat jugaven centenars.
Aquell joc era tan excels, que no acabaria mai i de fet, mai més han vist Aquell Home en un camp de futbol terrenal.
La Unio acompleix 94 anys i a partir d’ arrels profundes, rabassut com un ullastre, amb optimisme i confiança encara el futur. Que en pugui fer Molts i Felicitats a la família Unionista!