Caratula Pase despero
Compartir

Cabecera Pase desperoEl Futbol Modern, el Ca Vostra i el Futbol Romàntic

Hi ha una dèria pels rècords. Se’n comptabilitzen de tota casta, individuals i d’equip, amb el Club i la Selecció, en les competicions domèstiques i internacionals I em sembla molt bé.

En l’esport professional, l’objectiu principal es aconseguir resultats, abraonar-se i rivalitzar per assolir els millors registres, és una motivació oportuna i profitosa.

No es tracta de espatllar la festa a ningú ni de prendre mèrits als que “fan retxa nova” i superen antics registres, però fora bo posar les coses en la justa mesura.

A veure, Messi ha tingut la glòria de superar els 251 gols de Zarra. El nou rècord aconseguit es ben legítim, però les èpoques canvien i marques de fa anys no son comparables amb les modernes.

Abans no es jugaven ni la meitat de partits, els canvis en el Reglament han provocat variacions en la manera de jugar. Avanços en la preparació física i especialment els últims mètodes per augmentar la potència muscular, la correcte alimentació, la recuperació activa i passiva, la medicina esportiva… han donat un gir espectacular en el rendiment del futbolista.

Per validar el millor resultat hem de considerar també les condicions ambientals i els elements utilitzats,ja que els progressos han estat tan en la indumentària,com en el calçat , el baló o el terreny de joc.

Telmo Zarraonandia l’home al que Messi va batre el rècord, representa l’essència del futbol, el romanticisme que acompanya

la seva història: partits inoblidables, futbolistes mítics i narracions èpiques.

Es una figura llegendària, el davanter de la fúria, el cap d’Or del futbol, un “senyor” dins i a fora dels camps de futbol (no com ara, -apreciada lectora-tor-,que es donen premis a autèntics rufians), va ser un home de club, mai va abandonar el seu Athletic. De família humil, els seus inicis van ser jugant al carrer amb espardenyes i amb pilotes de goma, draps o paper

El pas del temps es manifesta de manera cruel, però també és gratificant quan la memòria ens fa reviure aquell futbol sofert i aspre, que jugàvem amb dures condicions.

Com els entrenaments i partits en el petitonet Camp de Gràcia a finals dels seixanta. El Ca Vostra aquell club modest, tot just una associació de persones aficionades i amants del futbol, gràcies a ells nombrosos al·lots “sortien del carrer” i gaudien amb gran emoció de dos entrenaments setmanals i un partit de tant en tant.

Record que tot estava en precari: els vestidors, només dues dutxes de les que brollava aigua freda… . Era un futbol amb fang, ferides, crosteres,llapasses i rascades, però malgrat la duresa i les irregularitats del terreny de joc,jugar a futbol era transcendental i ser futbolistes ens feia sentir importants.

Em demanen si hi ha camps en els que la gespa artificial ha caducat. Potser si, que els primers que van ser instal·lats estan deteriorats i seria necessària la seva renovació. Emperò si ja no ets cap jove i has viscut el futbol romàntic, el diagnòstic ha de ser que podem passar amb els que tenim. Sempre seran millor que el d’abans.

Ferran Andreu. Entrenador.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *