Tir Lliure

La caparrutia d’en Rosendo i en Miki

Per Xus Rotger

Després del títol del grup catalano-balear del Bàsquet Menorca vull fer una reflexió que en durà uns anys enrere, que no fan més que demostrar que els menorquins som molt caparruts quan ens proposem aconseguir un objectiu.

Aquest títol el fruit de la caparrutía d’algunes persones, que es van proposar tornar el bàsquet menorquí allà on es mereix. Es primer es President del Sant Lluís, Rosendo Pons. Amb ell el
Sant Lluís va pujar a EBA, però una EBA ruïnosa pels equips menorquins, al Grup Valencià, a on havien estat desterrats els equips Balears feia ja uns anys. Ell es va posar entre cea i cea que el lloc dels equips illencs era al grup català, per facilitar i abaratir costos de desplaçaments.

Era una lluita per la que ningú donava un duro, de fet aquell primer any va tenir que patir l’infern de quadrar horaris i costos per viatjar a Valencia i Murcia. Però contra tot pronòstic, després de moltes reunions, mals de cap i moments de pensar en tirar sa tuvallola, aquella entitat modesta, va aconseguir el que ningú creia, els equips balears jugarien amb els catalans.

Aquest Menorca deu molt a aquella caparrutia d’en Rosendo i el seu equip. Tot just després de ser acceptats al grup “C”, per questions de falta de jugadors, el Sant Lluís es disposava a renunciar a la categoria, es llevors quan apareix el segon caparrut d’aquest projecte, en Miki Ortiz liderà a un petit grup de jugadors que es comprometen a seguir lluitant, proposant continuar a la categoria. La temporada resulta un fracàs esportiu però la Federació repesca al San Lluís per continuar a EBA.

Es llavors quan en Miki es posa al front del nou projecte, el Bàsquet Menorca, baix el mateix club de Sant Lluís. Ell lidera el grup de feina i confecciona una potent plantilla, que es queda a una passa del Playoff. Amb ganes de créixer i donar passes per envant, en Miki Ortiz i n’Oriol Segura ho plantegen al Sant Lluís, que decideix cedir la plaça EBA al nou club, Club Basquet Menorca, presidit per n’Oriol. Es fa es bot al Pavelló Menorca i la feina du a que l’equip acabiessent campió.

Sense la caparrutia d’en Rosendo primer i d’en Miki després, avui no estaríem celebrant un títol com aquest, ni tan sols el Bàsquet Menorca existiria, per lo que hem d’estar agraïts a aquets dos personatges claus en la historia del Bàsquet Menorca.