Toc d’Esperó: Millor el producte local
Els doblers i l’esport sempre han sigut carn i ungla i avui en dia en que els rics son més rics, més que
mai. Les grans competicions i els Clubs tenen moltes potencialitats, son un sector en expansió, una
atracció per al món dels diners, destacant per sobre de tots, les ‘petromonarquies’ autòcrates del Golf Pèrsic.
Espanya és un país que brinda bones oportunitats per a l’arribada de capital foraster. Segons un estudi del Ministeri de Indústria, Comerç i Turisme, el 2021 les inversions estrangeres -ja sigui com a propietaris o com a accionistes- han batut el rècord anterior, pujant a 278 milions.
Es clar que una cosa és la transacció econòmica i l’altre els resultats esportius, que quasi mai son
immediats, sinó, que ho demanin al Manchester City propietat d’un xeic d’Abu Dabi o al Chelsea fins ara propietat d’un magnat rus, els anys que han necessitat i els centenars de talons que han signat,
per regnar a Europa, o al PSG qatarià que arreplega cracs en la seva plantilla i no ha aconseguit tocar la Copa orelluda.
Ja va bé que reguin de doblers els comptes dels Clubs, encara que tenir coneixements comercials i
de gestió o haver triomfat en altres sectors econòmics no és suficient. Per obtenir bons resultats a la gespa es necessita continuïtat, seguir insuflant sense parar un dineral, fins que trobes les persones adients en cada parcel·la, es a dir, encertes entrenador, director tècnic, els fitxatges… i que la
pilota entri!
Aquets dies la premsa esportiva ha informat abastament, que l’actual president del RCD Mallorca Andy Kohlberg, ha adquirit les accions del magnat americà Robert Sarver, anunciant que mantindrà
l’estratègia de creixement del Club.
El nou propietari no és un passerell inexpert, té un sòlid bagatge a l’esport professional, ja que va ser tennista professional i és vicepresident del Phoenix Suns de la NBA. També com a nou membre del Consell, hi ha Graeme Le Saux, que va tenir una reeixida carrera com a futbolista professional, jugant en diversos clubs de la Premier, arribant a la internacionalitat amb la selecció anglesa.
A la Lliga ja hi ha set Clubs que son de propietat estrangera, de moment el model nord-americà del
Mallorca i l’emiratí del Girona funcionen, doncs s’han convertit en clubs sòlids a Primera. El conjunt gironí és en la pràctica un filial del City Football Group, fet que li permet formar futbolistes joves amb projecció dins un model que gira al voltant del club de Pep Guardiola.
Per descomptat que la gent de doblers llueix molt, però el que sembla preciós o vertader, quan els
coneixes, no sempre ho és. El balanç que presenten els inversors arribats a La Lliga mostra una
tendència majoritària a que les coses no vagin bé.
Així, els tres clubs que han baixat a Segona Divisió son de propietaris vinguts de mar enllà, el brasiler Valladolid, el xinès Espanyol i l’argentí Elx, i els que s’han salvat pels pèls son també dos clubs amb el capital en mans estrangeres: el saudita Almeria i el singapurès València.
En la classificació de la temporada tot just acabada, trobem entre els deu primers als quatre clubs que son propietat dels seus socis: Osasuna, Athlètic, Madrid i Barça i en la gamma mitjana-alta els de pertinença a capital espanyol: Atlético, Real Sociedad, Vila·real, Betis, Sevilla, Celta i Rayo.
Per tant, la inversió estrangera es concentra de manera majoritària, en clubs mitjans o petits de La
Lliga i seria interessant comprovar com gestionen un transatlàntic.
Ja fa anys que el desembarcament de propietaris de fora acaba en fum de formatjades i amb la quasi
desaparició d’algun club. El Màlaga que va arribar a jugar la Champions, ara amb el xeic Al-Thani ha
deixat el futbol professional baixant a Primera Federació.
Evidentment les formes de manar no són equiparables, la gestió rigorosa de Ronaldo a Valladolid, no té res a veure amb la de Lim a València amb canvis d’entrenadors, directors tècnics i operacions desastroses en els fitxatges. També és cert que altres han aconseguit l’ascens a la màxima categoria amb senyors de fora.
Un cas excepcional entre els nombrosos fracassos, és Gino Pozzo, amo del Granada durant set anys.
Retornà el club nassarita a l’elit i el va vendre per 25 vegades més del que havia pagat. Una ronella no fa estiu, el producte -la propietat- de proximitat, s’ha comprovat millor.
