Toc d’Esperó: La frustració de no poder treure equip
El Penya Ciutadella desprès de competir contínuament vint temporades en les categories regional i tercera no inscriurà el seu primer equip, fet que evidencia l’àrdua labor que significa avui en dia poder mantenir un equip absolutament aficionat en competició.
Els que en altres clubs hem passat aquest mal tràngol, entenem les circumstàncies i ens sentim solidaris amb el club ciutadellenc. Al principi és una situació que es fa difícil d’admetre, ja que temporada rere temporada vas formant un equip i en qüestió de dies, dos o tres jugadors es fan arrere, s’alliberen del compromís adquirit amb el Club i l’abandonen. Oberta l’esquerda és com una via de sortida d’aigua, altres els segueixen i et quedes amb la meitat de la plantilla.
En el nostre futbol base cada temporada hi ha equips que es troben en la mateixa situació, al ser els seus millors efectius pescats per altres clubs. Sobretot en la categoria juvenil n’hi ha amb una estratègia de captació abusiva preparada amb arguments sòlids, per induir al canvi de club. Així ofereixen als jugadors que destaquen una millor organització, instal·lacions modernes, serveis mèdics, un ampli cos tècnic i per reblar el clau afirmen que amb ells,
guanyarà més partits i lluitarà pel campionat.
Lògicament el jove futbolista que des de benjamí ha jugat repetidament contra els mateixos equips i tediós coneix tots els adversaris de la mateixa edat, veu l’oportunitat de jugar una competició amb clubs diferents i en una categoria superior. Queda clar que és un repte, haurà d’esforçar-se més, millorarà el seu nivell, en definitiva és el millor moment per donar un salt i lògicament decideix canviar d’aires.
En les categories adultes les raons per no aconseguir confeccionar una plantilla suficient i competitiva son diferents. Primer de tot dir que ja fa temps que les coses no son com abans, no hi ha un sentiment arrelat de pertinença i ningú és considerat un giracamises si no és fidel al colors i decideix jugar amb el rival de la ciutat o a fora poble. No hi ha tampoc remordiments, ni un sentiment de culpa.
Atès que en l’intercanvi illenc la demanda de futbolistes ha superat l’oferta, no pots competir amb els que ofereixen compensacions econòmiques. Es clar que per la majoria -encara que sigui una quantitat petita- cobrar serà decisori per triar un club enfront d’un altre. Si no tens pressupost disponible, per molt que facis una bona feina de fidelització no pots evitar que els jugadors que destaquen se’n vagin.
A vegades apareixen símptomes a meitat de la temporada, com l’abandó de futbolistes o la baixa assistència als entrenaments. Si no tens un nombre estable al llarg de l’any el futur no pot ser gaire esperançador.
Per altra part hi ha situacions delicades que son crucials per al jugador, com quan està a disgust, ja sigui perquè juga poc o no simpatitza amb entrenadors i companys. Tampoc pots fer gaire cosa quan les obligacions laborals i familiars son ineludibles i provoquen que els veterans pengin les botes.
Per acabar-ho d’arranjar si no has pogut mantenir un estatus de guanyador de manera que el club sigui atractiu pels jugadors, també podria ser una causa decisiva per dir adeu. I per si no en teníem prou de possibles raons per renunciar, a demés, hi ha una àmplia oferta d’oci en altres esports de moda.
Sempre hi ha excepcions. Així tinc un extraordinari i indeleble record d’un jove futbolista que no es deixà seduir pels encisadors cants de sirena i seguí jugant en el seu modest equip una temporada més. Una conducta generosa envers els companys, destacable i exemplar.
