Toc d’Esperó: Decisions que no s’entenen
Ser un Club gran i a més guanyador en l’esport, com en qualsevol activitat humana, és el resultat de fer moltes coses bé. Gestionar tot el que envolta el futbol de manera correcte comença als despatxos, on els directius han de ser competents. La feta següent recollida als annals del Diari As, il·lustra la inevitable necessitat de ser a demés espavilat.
Era el 1946 Bernabéu el mític president del Reial Madrid estava de viatge per Catalunya. En un quiosc comprà La Vanguardia i en les pàgines esportives llegí, que el secretari del Barça Ricardo Cabot aniria a Las Palmas en vaixell, per fitxar a un futbolista que destacava anomenat Luis Molowny.
Bernabeu que pels assumptes del futbol era despert i llest, cridà al secretari tècnic del club madridista per donar-li instruccions, “prepara els doblers, agafa el primer avió que vagi a Las Palmas i fitxa a Molowny”. El barcelonista Cabot tardà tres dies en fer la travessia, quan arribà a les Canàries, l’extrem ja en feia dos dies que era jugador madridista.
En la intrahistoria dels Clubs hi ha capítols crucials en la gestió de “tot” el que envolta al món del futbol. Després d’una època en que les errades han estat en canaleta, el Barça necessita encert en tots els sectors de l’entitat. L’entrenador ha de anar a la feina de bon matí i filar molt prim, ja que té un paper més cabdal que mai per treure el màxim rendiment de la plantilla.
Es en aquest punt, en que -des de la distància-, algunes de les decisions no s’entenen. Un entrenador fa l’alineació, segons la percepció que té de quins son els onze millors per jugar el partit, cap es tira pedres a la pròpia teulada, ni es perjudica a ell mateix.
Ara bé, no s’entén com sense fonaments racionals un futbolista en mal estat de forma pot ser contínuament titular i més quan tens la certesa que en colca moment del partit cometrà un error i l’entrenador adversari ordenarà atacar preferentment per la seva banda.
La realitat es que la presència de futbolistes que no tenen prou nivell o no estan en bon estat de forma dins el camp provoca mals presagis, per tant el seu lloc mes adient és la banqueta.
Es el cas de Mingueza, segurament un bon futbolista amb potencial per ser part de la plantilla , però comet falls incomprensibles que han acabat en gol i després l’equip és incapaç de reaccionar. Quan un futbolista acumula una col·lecció d’errades, si l’entrenador no el fa jugar, en realitat el protegeix de l’afront que suposa fallar en públic, fins què tingui el nivell per ser titular.
I més encara quan els números son prou significatius. Ter Steguen rep 1,28 gols per partit i nomes en 4 partits ha mantingut la porteria a zero. Arrere han quedat els temps en que les seves aturades eren decisives, com aquella ratxa en que de 17 partits sense perdre, 8 van ser sense gols en contra. Ara quan comet un error rere l’altre, està lluny d’aquella versió i se’l veu amb poca confiança, toca qüestionar la seva titularitat i mostrar-li el camí de la suplència. El Barça necessita un porter salvador que maquilli les carències col·lectives.
Els joves mil·lenis, els-les que van néixer entre el 1980-2000 i que comparteixen la característica d’haver gaudit del joc del Barça triomfant, benvinguts sigueu al històric patiment culer. Als aficionats veterans no ens ve de nou, esperem que sigui per poc temps.
