Toc d’Esperó: Quins Atletes han estat els més Forts?
No fa gaire anys hi havia oficis en que la feina era molt dura. Els bastaixos al port per exemple, transportaven un gran pes a coll, carregaven mercaderies durant llargues jornades de treball. A més de tenir una complexió robusta, l’activitat en la seva feina els feia forts com una roca.
Eren l’exponent d’homes durs i infatigables i no els tocava altra remei, ja que havien de guanyar-se les garrofes. En l’esport els campions han d’atresorar aquesta extraordinària resistència física i mental.
Així ho afirmava Dusko Ivanovic conegut entrenador de bàsquet, quan deia que l’esport és per gent dura. Per competir has de ser fort, tenir energia, caràcter, agressivitat. Si ets un-a figaflor sense vigor i no estàs dispost a enfrontar-te a l’adversari i a les condicions ambientals adverses, difícil és ser guanyador.
El tenista Medvévev ha fet queixes ala organitzadors dels Jocs i ha obert el debat sobre els horaris de les competicions i si jugar baix un sol de justícia, posa en perill la integritat física dels esportistes. Tot i que les èpoques històriques no son comparables, quins atletes han sigut els més forts, els de l’Antiguitat, els dels primers Jocs Moderns o els actuals?
Si ens remuntem dos mil·lennis i mig enrere a l’antiga Grècia, trobarem als atletes entrenant al Gimnàs i a l’entrenador amb un pal que feia servir per colpejar-los si considerava que no s’esforçaven prou per superar les proves de selecció.
Els Jocs es celebraven en Juliol i Agost i els historiadors conten que feia una calor tòrrida, rallen dels raigs feridors d’Heli. Els grecs entrenaven i competien completament despullats, així ho podem admirar en magnes obres d’art com l’escultura del Discòbol. Concretament les proves de córrer eren extremadament dures, ja que eren sobre arena, el fet de no portar calçat i els terrenys aspres, feia molt freqüent punxar-se amb pedretes, per açò eren mestres en curar-se
les ferides.
Les curses de resistència mesuraven 8 estadis, 4614m, eren proves agòniques, exigents al límit. Hi havia una carrera terrible ja que corrien armats, amb casc, escut i canyelleres. Es a dir apreciada lectora-tor que els primers atletes patien autèntic dolor físic, per açò consideraven que com més sofriment per guanyar, més heroic era pujar al podi.
A partir del 1896 en els JJ OO Moderns les marques atlètiques han anat progressant contínuament. El guanyador de la prova de Marató del 1904 va fer un temps de 3h 38m. Ara el rècord està en 2h i 1m i son molts els fondistes que arriben a l’arc de meta en poc mes de 2h… una hora i mitja menys.
Els atletes d’avui són més forts, més ràpids i estan millor preparats que mai, però comparar les marques d’uns i altres és enganyós. El 1936 Owens era el campió dels 100m, examinant el seu temps, sempre arribaria 4 metres per darrera de Bolt. Ara bé, els contemporanis d’Owen portaven una petita pala de jardineria amb la que feien un foradet, en el que situaven els peus per impulsar-se en la sortida. Els de l’era Bolt disposen de tacs que milloren des de l’inici la velocitat d’acceleració.
Avui les pistes son com una estora dissenyada per volar per damunt. Owens corria sobre pistes de cendra, terra o gespa, que li feien perdre energia. Estudis de biomecànica conclouen que de córrer els dos en la mateixa superfície i amb calçat tan lleuger com l’actual, la diferència seria tot just d’una passa.
Encara que tinguem millor material i tecnologia, una mentalitat professional versus una d’ amateur, entrenament sofisticat i bons gens, cap atleta que aspiri a fer podi, pot defugir el preu que s’ha de pagar per aspirar a la glòria olímpica, que no és altre que una duríssima preparació i resistir les condicions més exigents.
Algunes delicades figures de l’esport de mel i sucre, no tenen cabuda a l’Olimp, el lloc alt entre els alts on resideixen els atletes Deus.
