Toc d’Esperó: Barrufet, Martínez, com no perjudicar al propi equip
David Barrufet jugador d’handbol del Barcelona, integrant de la selecció mundial ideal, el seu palmarès és inacabable. D’ entre la seva llarga trajectòria esportiva circula una llegenda, un relat d’un fet de renúncia personal i oferiment a un company pel bé del grup.
L’acció succeí quan quedaven pocs segons per l’acabament del partit, amb empat en el marcador van xiular penal en contra. Si el porter l’aturava encara podrien jugar la pròrroga i accedir a la final. El llançador estava a punt de tirar i el corpulent Barrufet situat en la porteria…quan de repent demanà canvi, el locutor televisiu no s’ho explicava, si és el millor porter del Món!
Segurament està lesionat, comentava… El porter suplent va aturar el penal que era decisiu, accedint desprès l’equip a la final. En acabar el partit els mitjans informatius li preguntaren perquè havia demanat el canvi just abans del decisiu llançament de set metres. “Estava insegur, en aquell moment mentalment no competia en les condicions adequades, el millor era que jugues un company”.
Iñigo Martínez no ha estat convocat per jugar l’Euro copa. El central de l’Athletic raona la seva absència, “No estic al 100% ni física, ni mentalment per competir al nivell de màxima exigència”. Son dos professionals que amb la mà al pit
reconeixen amb franquesa que altres estan en millor estat de forma i per tant son els que han de jugar, ja que donen més
garanties d’èxit.
Aquest comportament exemplar no és el mes usual, un jugador per norma vol jugar tots els minuts possibles. Durant la
temporada hem vist amb freqüència com els centrals del Barça Piqué al davant, reaccionen tard, possibilitant en tost
d’obstaculitzar, l’anticipació i la rematada del davanter. Idò, encara que estiguin desencertats, cap d’ells serà capaç de
reconèixer que jugant malament, en realitat perjudiquen al propi equip i bonificant a l’adversari.
Ser sempre dins el camp, jugar tots els minuts de tots els partits es un privilegi reservat a uns pocs, que per la seva importància i influencia en el joc estan per damunt dels mortals. Enguany un dels destacats ha estat Pau Torres, el central del Vila-real.
Per tant és l’entrenador que amb sensatesa i valentia el que ha de decidir atenent als objectius del grup, no a rècords ni
estadístiques particulars, ni tampoc a si un futbolista és un mite o marcat gols importants. Si l’estat de forma d’un jugador genera dubtes, ha de deixar-lo a fora, en aquets nivells de competició, nomes val estar un plus per damunt de l’adversari.
Així ho va fer Luís Aragonès amb la selecció del tiki-taka, esborrant de la llista al mític Raúl en la convocatòria de l’Euro
2008. Aquella polèmica renovació amb Villa i Torres de davanters va acabar bé fent Campió.
Luís Enrique és ben conscient que una legió de ventagistes esperen amb la ploma plena de tinta i ben esmolada, un mal
resultat o que els centrals tinguin un mal dia per atiar el foc i engegar el debat. El futbol és així!!.
