TIR LLIURE

Gaudim de la màgia que desprèn Sergi Llull

Per Xus Rotger

Quatre Lligues ACB, cinc Copas del Rei, tres Supercopas, una Eurolliga i una Copa Intercontinental amb el Madrid, Medalla de Plata als Jocs Olimpics de Londres, Medalla de Bronze a l’Eurobàsquet d’Eslovenia, Medalla d’Or als Eurobàsquets de Polonia i Lituania… ell és el maonès Sergi Llull. 

L’extraordinari base menorquí s’ha convertit en un jugador imprescindible al Reial Madrid i a la Selecció Espanyola, el jugador de les cistelles impossibles, el jugador de les remuntades, el jugador referencia, pel que passa gran part del joc del seu equip. 

Ell no és un simple actor secundari al seu equip, i la prova la tenim a la darrera Copa del Rei, en la que ha estat proclamat MVP.

Sergi Llull, sorgit del CB La Salle Mahón, no fa més que eixamplar el seu palmarès, eixamplar la seva història de jugador decisiu, una història que comença al Pavelló de l’Escola de La Salle Mahón, que s’en va anar  a Manresa, i que des de la LEB va fer es bot al Reial Madrid.

És l’exemple que amb treball, constància i sacrifici es pot arribar molt lluny, però està clar que per arribar a ser el jugador que és, no basta amb tot açò, fa falta tenir talent i sort, i perquè no dir-ho, màgia, perque en Sergi Llull desprèn màgia a cada acció que realitza com a jugador.

Un exemple a seguir per part dels joves jugadors de bàsquet menorquins. Ara hem de tenir clar una cosa, Sergi Llull només n’hi ha un, agafem l’exemple de constància, treball i sacrifici del maonès, i deixem que el que hagi de venir després ho digui el destí.

Els menorquins podem dir amb orgull que comptem amb un grandíssim jugador, probablement el jugador més decisiu a la Lliga Espanyola i un dels millors jugadors europeus, pel que sospira més d’un equip de la millor lliga del món. Gaudim del talent i la màgia que desprèn el que és el millor esportista menorquí de tots els temps.

Llàstima que jo el tengui que «patir», com a seguidor blaugrana.

Risoabraçada amics lectors.