Els esports estan en constant evolució. Els grans torneigs de la categoria de l’ Eurocopa, els Mundials i els Jocs Olímpics, son un mostrador de novetats, pedra de toc que serveix per verificar innovacions en el repertori tàctic, els aspectes físics, en la manera de jugar i a demés són camp de proves de futurs canvis en la Reglamentació.
La recent edició de l’Euro copa ha estat la més igualada de la història, amb una brutal emoció per l’ incertesa dels resultats, jugant-se 8 prorrogues i 7 dramàtiques i vibrants tandes de penal, amb un nivell de joc alt i bon balanç golejador, 78 gols. L’espectacle futbolístic viscut fa bona la frase feta que diu, que quan una cosa funciona no hi ha que tocar res, però hi ha algunes coses a dir…
Hem vist com les seleccions potents han triat la possessió del baló, una bona mostra seria el joc del campió Itàlia, que va dominar els partits jugar un futbol de qualitat basat en pases curts. M’entres les modestes –no els toca altre remei-, elegien l’opció d’acumular defenses, jugar endarrerits, esperar l’ocasió de robar el baló i sortir amb ràpides transicions ofensives amb la incorporació dels mitjos amb arribada a l’àrea.
S’ha posat en evidència que l’entrenament integrat és una pràctica comuna en tot el Planeta Futbol. Tots els equips sota la capa del sol fem exercicis semblants implicant l’aspecte físic, tècnic i tàctic amb baló i a partir de situacions reals de joc. Açò té el seu reflex en totes les seleccions, que exhibeixen bona col·locació de la línia defensiva, moviments col·lectius com basculacions i replegaments executats amb qüestió de segons.
Per altra banda es dona amb freqüència la posició d’un equip tancat, amb 10 futbolistes situats i assetjat a prop de l’àrea pròpia, i l’altre amb 8-9 atacant. Una multitudinària concentració en 35m. que acaba provocant falta d’espais.
Ja sabíem que les mides del terreny condicionen el joc. Ara i quan per raons tàctiques el camp s’ha fet petit, uns pocs metres més d’extensió son més rellevants que mai.
També hem de tenir en compte els avanços científics en l’entrenament i en l’alimentació, que enforteixen l’energia i la resistència dels jugadors, que acaben havent recorregut 10-15 Km. i mantenint la brega tot el partit.
Un altre particularitat que tant agrada als entrenadors i que afecte l’ocupació de l’espai en el terreny de joc, és el creixement de l’ alçada dels esportistes amb una major presència física i ampli radi d’acció. Avui ser molt gros no influeix en les habilitats tècniques. Fa anys els alts tenien problemes de coordinació,corrien com una tòtila, era tradicional el central armari o el tanc, dit del peculiar davanter centre corpulent però sovint lent i dur.
En les plantilles dels clubs i seleccions d’elit gran nombre de futbolistes superen l’alçada de l’1.80 i son minoria els que voregen l’1,70. Especialment son abundants els porters i centrals que superen l’1,90. En el futbol femení son moltes les dones que voregen l’1,75.
En conseqüència tenim suficients arguments que fan recomanable engrandir el camp. En la Primera Divisió Ipurúa de l’Eibar que mesura 101×60 i Vallecas 100×65 son el més diminuts. La gran majoria -metre mes o menys-, fan la mida recomanada per FIFA 105×68 m.
M’entres que el Villamarín del Betis amb 107×64 i el Martínez Valero de l’Elche amb 108×70, s’apropen a les mides que em semblen aconsellables en el proper futur.
A ca nostra el Municipal d’Es Castell fa 94×64, Sant Martí 94×68 i Las Arenas de Fornells 94×60. Tots els altres ballen al voltant dels 100×60, es a dir, tots miden per davall del que el futbol modern demana, els nostres camps pel que fa al futbol adult, toquen de menuts.