Quan parlem d’esport, la moral fa referència a un estat d’ànim. Si la moral està alta es un signe de confiança en les capacitats de l’equip. Per contra estar baix de moral es un estat negatiu que no deixa jugar de bon grat. Per açò, quan anem perdent un partit no toca altre remei que aixecar la moral de la tropa, per que es l’energia que farà recuperar la força física, tenir ànims per bregar i deixar-nos la pell al camp.
En Dites del Refranyer Valencià apareix, “Tindre mes moral que l’Alcoià, que perdia huit a zero i al final del partit demanava mes temps”.
La frase Te mes moral que l’Alcoyano! te un doble significat. Per una banda una intenció irònica fa referència al segur perdedor, que no vol reconèixer que no pot guanyar. Per l’altra el seu ús ha transcendit al futbol i es emprada per referir-nos a algú que es constant, que mai es dona per vençut.
Diu la llegenda urbana i per tant es una història que no ha passat mai, però que es explicada com si fos certa, que aquesta
expressió te els seus orígens en un partit de Tercera Divisió que l’Alcoyano perdia per 7-1 i els seus futbolistes, que tenien fe en reduir les distàncies demanaren jugar una pròrroga.
Altres diuen que el bressol de la faula va ser el 1948. El Club d’Alcoi era golejat per l’Espanyol i l’àrbrit xiulà el final del partit mancant un minut. Els jugadors l’envoltaren protestant la decisió, ja que confiaven en una remuntada impossible.
Crec que no m’erraré si afirmo que les versions que suposadament donen origen a la frase no son gaire creïbles.
Si que es cert que el Club alacantí va jugar 4 temporades en Primera Divisió, en les que va competir àrduament per no baixar de categoria. La plantilla formada majoritàriament per jugadors del poble, tenia anomenada i bona premsa per l’esperit combatiu, fama que s’escampà per tot el país.
A mes cal afegir que els alacantins tenen reputació de tenir un caràcter incansable i tenaç i que no es rendeixen amb facilitat. Tot junt dona expressió a la dita popular.
C.D. ALCOYANO
Per cert, que el mític defensa maonès Germán Bagur Carreras, jugador del C.D. Menorca jugà en aquell equip. Fitxà el 1946, fou campió de Segona pujant a la màxima categoria. Jugà dues campanyes i una mes a la Divisió de Plata aconseguint novament l’ascens a Primera.
Aquesta frase tan popular en el mon del futbol havia entrat en desús, desconeguda per molts menors de 40 anys i que ara per mor de l’eliminatòria amb el Madrid ha tornat a reviscolar i reviure, lliga molt be amb els signes dels dies que vivim.
Corren temps difícils en que per conservar el vigor i l’empenta tenir mes moral que l’Alcoyano no es suficient. Molts ja no poden mes, hi ha situacions tan excessives, que hauran de desistir, plegar veles i llençar la tovallola.
Ferran Andreu. Entrenador
Article publicat a n’Es Diari